Gandia semblarà lluny de Roma a començaments del segle XVI. No era així. Com es pot creure que els Borja gandians vivien retirats del món. I tampoc no era així. Per copsar la importància del ducat a l'època, ens traslladarem anys enrere en la història borgiana: quan Roderic de Borja -aleshores cardenal i després papa amb el nom d'Alexandre VI- comprarà l'any 1485, al rei Ferran II d'Aragó, per una més que respectable suma de diners, el senyoriu de Gandia; un títol ducal, una gran casa, i unes terres al regne de València.
Gandia, en aquest moment, era una vila enmig d'una horta fèrtil, on, a més de l'agricultura mediterrània, una bona part dels seus terrenys de regadiu estaven dedicats a la producció de canyamel, és a dir, la canya de sucre; d'aquest conreu extensiu, importat de Sicília a les primeries del segle XV, n'havia derivat una indústria que enviava a mig Europa pans de sucre, confits, i altres productes de dolceria refinada, provinents de la tradició i el gust orientals, com el codonyat, el carabassat, el citronat... Gandia i la seua horta, a més, estaven situades no lluny de Xàtiva, la ciutat originària dels Borja romans, una de les poblacions més importants al regne de València.
Gandia havia esdevingut ducat el 1399 per concessió del rei Martí l'Humà al seu oncle Alfons d'Aragó, dit el Vell. En cosa d'un segle, primer els dos ducs reials (l'esmentat Alfons el Vell, i el seu fill, Alfons el Jove), i després els Borja, havien transformat una casba encastellada en una vila de gustos italianescos. Construïda de nova planta, a vora riu i en terra plana, al voltant i al servei de la casa ducal, Gandia tenia un parell llarg de milers d'habitants (uns cinc-cents focs).