Fum de paraules, boja decadència
entre les palmeres d'estiu. La vida se'n fuig roja
pels albellons de la nit.
Dius et vull
o callaves papallones
que mai no floriran
sota la solitud marbrada de l'èxtasi?
Sines refregades per taronges agredolces
somouen la Rambla aiguamarina
al pal d'aquest oratge enfonsat de delícia primaveral.
No et serviran definitivament
les meues paraules:
estimaràs la meua alegrança,
l'alè personal, els ulls intensos,
allò que sembla animal i, tanmateix,
t'ajuda a pujar, a ritme lent,
el vertigen de les escales.