Fontalba
De Fontalba vora el raig
tinc apresa una rondalla,
barrejada amb cants d'ocells
i murmuris de pregària.
La boirina la digué,
una nit a la cabanya;
la digué i jo l'aprenguí
com si la cantés la mare.
....
Temps era temps del Puigmal
baixaven de nit les fades,
per la serra del Brutau
dret a baix, vora les jaces,
on dormien els pastors
i vetllaven les ramades.
Per la coma que s'estén
dintre l'ampla fondalada,
una nit plena d'encís,
que es ficava a les entranyes,
ploraven de fil a fil,
en l'herbei les dones d'aigua,
unes llàgrimes de llum
rou de nit que el cel escampa,
que mullant sos pits rosats
es perdien en sa falda.
La nit tenia un estel
que en les ondes es mirava
i s'havia enamorat
de la reina de les fades,
aquella de trenes d'or
la d'ulls com esmaragdes,
i en sa quadriga de foc
se l'enduia en l'estelada.
Perxò dins la serenor
de la nit quieta i blava,
ploraven de fil a fil,
tristetes d'enyor, les fades,
llàgrimes fetes de llum,
llàgrimes fetes de plata,
que mullant sos pits rosats
dintre l'herba s'amagaven...
Del plorar d'aquella nit
és nascuda una fontana,
la més bella dels contorns,
la mes fresca i regalada.
De matí, dematinet,
un pastor de la muntanya
que vegé l'idíl·lic plor
la batejà la FONT-ALBA.