Fontalba
Del pit descomunal
del lluminós Puigmal
naix la Fontalba;
la filla del gegant
s'escorre tot jugant
de sa ampla falda.
Sona melodiós
son grífol d'argent fos
tot ho emplataia;
estela de solei,
atravessant l'herbei
com Via Làctea.
La font que es torna riu
sovint al vent geliu
torna's de glaça,
del penyalar mantell
esbulladís moixell
de neu filada.
Sovint lo joncar
s'hi abaixen a abeurar
les perdius blanques;
l'isard hi rosa el peu
bevent aigua de neu
que li dona ales.
Volent-los encalçar
s'hi posa ella a saltar
de mata en mata;
quan troba un cingle llis
son doll rossoladís
torna's cascada.
Madeixa de cristall
que es nua rost avall
i s'entrellaça,
fent rodolà amb sos jocs
amb pedres, herba i rocs,
perles de l'alba.
No raja, no, tan bell,
lo destrenat cabell
de gentil fada,
quan al descloure els ulls
lo deixa caure a rulls
per ses espatlles.
De dia sembla d'or,
del vespre amb la foscor
sembla de plata,
i es ponta al dematí
amb l'arc que sant Martí
del cel li baixa.
Mes, enfaixant sos dolls,
dels líquens als rebrolls
trista davalla;
caient dels Pirineus,
a dalt entre les neus
quelcom li raca.
Fonteta de sant Gil,
que veus la Flor gentil
d'eixa muntanya,
si amb tu pogués besar
de Núria en son altar
sa hermosa planta!
Mes, puix la Verge et du,
vol barrejar amb tu
ses fresques aigües,
i unides com dos cors
murmurar ses llaors
fins a la plana.
Rosari de brillants,
oh font!, entre ses mans,
¿qui aixís t'esgrana?
t'esgrana del cor seu,
per la Mare de Déu,
ma dolça pàtria.