Foix va convidar un estiu al Port de la Selva només els pintors de Dau al Set. L'any següent em va convidar a mi sol. I ells em van advertir d'algunos de les coses rares que passaven. Per exemple, em van recomanar: «Quan et cridi per despertar-te, fes veure que no l'has sentit i veuràs què passa.» En efecte, ell s'acostava de puntetes per un corredor fins a la meva porta i trucava; acte seguit corria i se n'anava allà mateix d'on havia sortit. Si jo callava, però, ell creia que no l'havia sentit i repetia la mateixa comèdia. En canvi, si jo cridava: «Ja va», ell replicava: «Ja et pots llevar.» Després baixava al menjador per esmorzar, moment que ell aprofitava per parlar de filosofia grega i del Mediterrani. Obria la finestra i sentenciava que la llum mediterrània «es una llum sublim i jo quan veig el Mediterrani m'oblido de tot, com quan faig poesia; jo no m'hi vull posar mai i tracto de ser un esperit alliberat com la llum d'aquesta Mediterrània». Després, anàvem a la platja, malgrat que no m'agradava gens; tenia una barca i volia fer cada matí un passeig pel mar. Aleshores canviava: tan aviat com posava els peus a la platja, em deia: «Escolta, Brossa, quants sucres t'han posat? Perquè si a tu t'ha donat dos terrossos, a mi, només un. Aquesta dona...» Vull dir que només parlava d'assumptes ben prosaics i interessats; per exemple, discutia amb el mariner sobre els litres de benzina que havia gastat amb la barca. Li agradava de portar el timó; tan bon punt descobria una onada, cridava immediatament al mariner, espantat, i li demanava: «Què faig, què faig?» I el mariner, tranquil, li manava: «Tiri a la dreta...» Però així que tornava a posar els peus a casa, es transformava tot seguit en el pur intel·lectual.