Festa! (fragment)
Catalunya, eixampla els braços
que ara el món s'hi ve á llançar
i has de fer-li amb tos abraços
la rebuda del germà.
Parentela llarga I noble,
un germà t'és cada poble
que se'n ve a festa major;
no diran de l'escomesa:
ja els hi tens la llar encesa,
fes-los seure a ton escó.
Catalunya, de ta vesta
la negror fa esgarrifar;
treu-te el dol per una festa,
que be prou l'has de portar.
Que ton plor i ta agonia
no pertorben l'alegria
de les races que ara aculls;
ta mirada desendola:
ploraràs en estant sola,
però ara eixuga els ulls. [...]
De ta herència saquejada
mostra al món l'estroncat doll,
la ruïna venerada
de Poblet i de Ripoll.
Si admirant-se'n la contempla,
fes-li veure que del temple
de la pàtria trossejat,
a cops d'odis i desastres
han caigudes les pilastres,...
l'altar no, que és Montserrat. [...]
De tants pobles, pàtria mia,
als concerts de veus sens fi,
amb esclats de poesia
ton llenguatge has de lluí.
Que l'escolte el món, i entenga
que és tan nostra aqueixa llenga,
tan de l'ànima l'accent,
que es vege a sos fills tan cara,
que va fer un esforç de mare
i ens va dar l'enyorament.
Pàtria meva, en la sardana
colossal de les nacions
encaixant-hi com germana
fes-hi entendre tes raons:
—Ja ho veieu: só viuda i sola,
mes la pena que m'endola
ni m'abat ni em fa desdir;
si m'han fet passar per morta,
m'heu vist bé, só viva i forta;
m'hi voleu? —i et diran: — Sí! —