Espera, encara
La mort m'ha fet com un eixut,
per sempre.
Ja no hi ha ocells, no hi ha cap flor
que es gronxi:
d'aquest ermot van aflorant
les pedres.
I sento encara aquella veu
que em guia!,
tinc les paraules que escrigué
i em resten!,
però no trobo aquella mà
segura,
forta i benigna, purament
oferta.
Arravatada, no puc més,
em giro...
Àngels de Déu puc albirar
que em miren,
pleguen les ales i amb els ulls
em diuen:
«Encara et manca més virtut, espera.»