És hora, doncs, de baixar una mica fins al riu, ara que encara hi ha llum. Algú s'hi banya, i els nens hi juguen, a l'aigua. Prop hi ha la font, la font calda o d'aigua calenta, almenys relativament, perquè diuen que surt a uns vint-i-cinc graus. L'aigua que recomanava l'home trobat al bar de Prat de Comte, que havia banyat tanta gent. És una aigua que duu clorur i carbonat de càlcic, clorur sòdic i sulfat de magnesi. En aquest moment no em fa mal res que m'animi a experimentar les seves propietats terapèutiques.
El riu baixa per una escletxa molt estreta entre dues serres, i el seu llit és ple de roques i gorgs. Tirem una mica més amunt, l'indret és salvatge, molt bonic. L'aigua baixa amb vivor, multiplica camins entre les pedres, salta successius desnivells. El sol, que ja és una mica baix, entra precisament pel forat del fons, per on l'escletxa deixa veure una llenca de cel, i el contrallum, l'aigua i les roques fan un conjunt escenogràfic. Disparo la polaroid i immediatament surt la cartolina de la màquina: observo com a cada segon es van dibuixant una mica més les formes i els colors. Arriba un moment que el procés s'ha acabat. La foto és molt més pàl·lida que la realitat, però val com a record.
Ens descalcem perquè l'aigua fresca, que llisca com si estés formada per mil minúscules mans juganeres, ens suavitzi els peus. I el temps passa per aquest engorjat solitari amb un pssst d'amic còmplice. Són uns minuts que no tenen hora.