Ens trobem a la plaça, efectivament. L'aire és molt net, el sol encara bat amb força. Hem passat d'una intimitat penombrosa i britànica a una explosió mediterrània.
Aquesta plaça no sempre ha estat tan espaiosa ni ordenada. Hi va haver el cementiri. Binissalem era un nucli poc important comparat amb el seu veí Robines. Però tot ha canviat. Binissalem va créixer, va alçar aquesta imponent església i Robines es convertí en un barri de Binissalem. És un edifici de grans dimensions -«molts bisbes voldrien tenir aquesta església», diu la gent del poble- i realment curiós, perquè encara que va ser construït al segle XVI, a la torre s'han afegit unes punxes neogòtiques que recorden les d'un castell normand. La punxa central és molt alta i esvelta, sembla preparada per travessar la boira nòrdica i no per retallar-se contra aquest cel tan blau.
L'església està tancada i no hi puc veure la imatge de la Mare de Déu Morta.
Davant de la façana, però, hi ha dues obres escultòriques. L'una és una parella, amb una portadora plena de raïm. L'altre representa un picapedrer en plena feina, treballant artísticament un bloc de pedra. Hi ha dues inscripcions ben explícites: «Binissalem als seus vermadors» i «Binissalem als seus picapedrers».
I és que el poble és famós per aquestes dues coses: el seu vi i la pedra que es troba en el seu terme.