En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l'estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d'un indret terrible, a l'estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d'hoquei i matxets de la mida d'un braç, clar (per molt que els conductors dels vehicles de neteja desconeguin l'ús del pedal del fre). Però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l'essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants de mitjan segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística» n'esborressin d'altres com «txabola» o «barraca».
Nou Barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l'atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la refor-ma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).
El meu germà, en Ricard, l'anomena «els afores». Però això és perquè ell viu a Dubai i tothom sap que té molt mala comunicació amb el metro de la línia groga.