En arribar davant de la parada de la Carolina, el Roger em presenta la quarta generació que és a peu de Rambla enamorant els vianants, i li demana que m'ofereixin un pom de violetes. Es compleix així, diu, el ritual d'obsequiar els visitants distingits, siguin famosos com Fleming, Strauss i Stephen Hawking o anònims, com jo mateixa. En deixar la darrera florista i obrir-se un espai sense plàtans, em fa trepitjar un Miró i em fa admirar una façana exòtica, ornada amb pai-pais, amb un paraigua gegant i un drac d'ulls exorbitants que brolla com un espanta-sogres de l'escaire d'una façana. Un Liceu en reconstrucció és la pinzellada trista, compensada per l'escultura humana que més m'ha agradat de totes les que he vist: un home de marbre que, en tirar-li un nen una moneda, ha fet un moviment mecànic i ha modelat un canvi de mirada inquietant. El cabal de geni manté el mateix nivell i em sento com si la massa em transportés cap avall, tot seguint l'impuls de la baixada suau. No m'hi resisteixo pas i estic disposada a reconèixer totes les sensacions i a gaudir-ne. I mentre pensava això, m'adono que es va produint un altre canvi delicat d'orientació, just en perfilar-se la curvatura del teatre Principal, que acaba amb aquell Arc del Teatre que em va portar l'altre dia iniciàticament al cor del Xino, i on Pitarra ens mira amb aire de superioritat. La Rambla apareix llavors encarada a la mar, esbravada i amb els braços gairebé oberts; el monument a Colom és el contrapunt fosc i vertical, que potser ara trobo una mica menys lleig. El Roger comenta que aquesta és la mateixa Rambla que va enamorar tots els viatgers, des de George Sand a Montherlant, passant per aquell Lawrence de lady Chaterley o el combatent George Orwell i el rondinaire Henry Miller, fins a un Somerset Maugham que va sentenciar amb autoritat que és el carrer més bell del món. El pare me'n parlava sovint i jo no aconseguia entendre llavors que els ulls espurnejants li delatessin l'emoció continguda.