Em sorprèn, Llucena. Té un aire de vila que no havia trobat, fins ara, en aquest viatge. Hi influeix, és clar, la plaça allargada, amb un costat de porxos, davant dels quals força taules de cafès, amb gent que hi seu, i a l'altre extrem de la plaça una font monumental i circular, amb graons, on també hi ha un grup de persones que, assegudes o drets, miren l'esplanada i conversen. Però també hi ha un carrer amb edificis d'una sòlida formalitat urbana, amb botigues i rètols que fan pensar que la tradicional estructura vilatana intenta actualitzar-se sense exageracions. La indústria rajolera, que de l'Alcora ha anat pujant cap aquí, segur que pesa en el moment actual de Llucena —em fa l'efecte que la gent el viu com un moment agradable—, però una certa disponibilitat econòmica veig que no ha produït aquí els estrips o els pegats urbanístics que en altres indrets no s'han pogut evitar.
En un costat de la plaça hi ha una capella, o una església petita, amb aquesta llarga inscripció sobre ceràmica, que copio respectant la sintaxi: «En 2 de Octubre de 1412, a instancia de San Vicente Ferrer, fue mandado por el Consejo de Lucena con pena de seis dineros, que ningún vecino vaya a la taberna, ni delante, ni a tres casas del vecindarío, en cuyo sitio predicó sobre esta piedra con mucho fruto. El Ayuntamiento del ano 1817 ha mandado para memoria colocar en este sitio la imagen del santo y la piedra. Restaurada por acuerdo del Ayuntamiento de 6 de septiembre de 1949 y cooperación del vecindario».
Confio que el «delante» que assenyala l'espai prohibit als veïns per anar a la taberna no coincideixi, exactament, amb els bars que hi ha al costat del davant de la plaça, i que la gent que ara hi seu ho faci amb una feliç tranquil·litat de consciència.