Em sembla que el vaig conéixer durant el primer aplec valencianista que férem a Llíria, l'any 1960. Es va alegrar molt en assabentar-se que treballava al costat del mestre Sanchis Guarner, a qui considerava un amic de tota la vida i amb qui havia compartit estudis durant la República i fortes i diverses vicissituds durant la Guerra Civil: mentre el mestre Sanchis arribava a capità republicà, Gonçal fou nomenat cap de l'Estat Major de la divisió 54 del cos d'exèrcit A.
Així mateix, tots dos, un cop acabada la guerra, patiren les represàlies posteriors: quasi sis anys va passar Gonçal a la Model de València, enfront dels vora quatre de Sanchis a la de Montolivet. Posteriorment, mentre aquest era exiliat a Palma, Gonçal hagué, així mateix, de marxar exiliat cap a Madrid.
Més enllà d'una certa semblança biogràfica quant a les vicissituds entre tots dos, Gonçal tenia una profunda admiració per l'obra científica de Sanchis, amb qui congeniava en molts punts de vista sobre el panorama ideològic i cultural del moment, car se sentien nacionalistes i esquerrans de tota la vida, malgrat les condicions adverses que el franquisme els hi oposava. Tots sabem, i Sanchis es trobava entre els primers, l'enorme fruïció narrativa amb què Gonçal va escriure, per fi, la trilogia narrativa desitjada: Sumaríssim d'urgència (1979), sobre els anys a la presó; La clau d'un temps (1982), premi Jaume Roig, en què es reconstrueix el temps històric que va del final de la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República, i València dins la tempesta (1987), que narra, des d'aquesta ciutat, els fets històrics des de la proclamació de la República fins al final de la Guerra Civil de 1936-1939. Estic convençut que Sanchis Guarner, atesa la seua forta i llarga amistat, el va encoratjar en tot moment a escriure l'esmentada trilogia.