Els pelegrins de les Useres (fragment)
Fent penitència pels camins
més costeruts i més roïns
que sols la pressa fa dreceres,
jo he vist anar els pelegrins,
els pelegrins de les Useres.
La blava vesta penitent
diu son missatge pur al vent
amb remoreig de lletanies;
i ells van humils, calladament,
pels cara-sols i les ombries.
Tallats en fusta de pecat,
saben que Déu els ha empeltat
la flama greu de consciència,
i mantenint el foc sagrat
cremen llur carn de penitència.
Són fills del poble que els escull
d'un any per l'altre per a orgull
de la honradesa casolana;
i al rústic pit floreix l'abrull
miraculós de fe cristiana.
Els pelegrins, plens de fervor
per l'homenatge i per l'honor
de l'exemplar investidura,
viuen tot l'any amb la rigor
d'una devota compostura.
Tots els respecten com a Sants
perquè són llurs representants
i han de portar la vesta noble.
I ells van senzills i vigilants
per no ferir la fe del poble.
Al mes d'Abril, encara fred,
darrer divendres, matinet,
muts, per presó més rigorosa,
els pelegrins tiren pel dret
vers la pairal Penyagolosa.
El capellà diu l'oració
davant, davant, com un pregó
nunci de mística rabera;
i ells van ritmant amb el bordó
colpint els rocs de la vorera.
Van separats, segons costum,
sense adonar-se del perfum
encisador de la muntanya.
S'encén, per tot, càndida llum.
La terra, igual, pareix estranya.
La dura costa del camí,
baixant allà, pujant ací,
fa batre el cor que mai no es cansa
d'anar amunt, a son destí,
on viu la llum de l'esperança.
Des d'on em ve, entre la pols, un nom
que sols és pols i pols altra vegada?