Els pelegrins de les Useres (fragment)
Els masovers de cada mas,
encuriosits, eixen al pas
dels pelegrins, que tots coneixen,
deixant a l'ara del ribaç
el pa i el vi que els ofereixen.
Els rabadans sommiadors
amb cent herbetes de colors
fan enramades d'homenatge,
vora els antics assagadors
per on va el dur pelegrinatge.
Es cristià temor de Déu
que s'encomana tot arreu
per obra i gràcia de l'exemple;
i commogut per lo que veu
l'espai sencer esdevé temple.
L'escolà, fort i primitiu,
a tot enuig insensitiu,
portant la creu, davant, s'obstina;
peiró que corre, fugitiu,
del pelegrí que a ell camina.
El capellà, que ha corregut
des de la vall al cim agut
i ja ha pesat l'experiència,
dalt de son matxo, commogut,
alleugereix la penitència.
Sa fosca veu de capiscol,
cantant llatins, escampa el vol
del negre corb de les cingleres,
i oint la veu, al cara-sol,
tremolen rams les oliveres.
Als llocs de sempre acostumats,
els pelegrins, afadigats,
trencat l'alè se reconforten,
i en pau de Déu, sempre callats,
mengen frugals d'allò que porten.
El penitent dejuni creix
més la fervor, i a tots pareix
que es tornen flors les argelagues.
L'ardit coratge refloreix
i els patiments es fan manyagues.
Fa de cronista i de pilot
llur intendent, que té la dot,
manifasser de cuina i taula;
ell és qui parla i fa de tot,
guia de seny i de paraula.
Amunt per tot, seguint el fil
de la rigor que venç l'Abril
de les febleses i mol·lícies,
el rengle auster camina humil
collint les místiques delícies.
Terra de Xodos, de poc suc,
aspre calvari malastruc
que veus i sents el pas dramàtic
del pelegrí que fuig l'embuc
del món frenètic i llunàtic!
Veient la fe, que tant pot fer,
al ventre sec del dur terrer
enamorat de l'espectacle,
transcendental, naix un roser
meravellós, com mi miracle.
I quan ja són a Sant Joan
i la campana diu voltant
el goig que sent per la visita,
el món, mesquí, pareix més gran,
i el Cel, immens, cap dins l'ermita.
Oh benaurats i nobles fills
de les Useres, tan senzills
que vostra fe creieu fecunda
sols perquè als ulls fingeix espills
on és la imatge gens profunda!
És lo mateix! A poc a poc,
al pit més sec s'abota el foc
que vostres flames encomana;
la gent sabrà l'esclat barroc
passionat, que amor demana.
I per cruïlles i costers
i assagadors on els corders
semblen escuma fonedissa,
el vostre rengle, com un vers
lloant a Déu, el món avisa.