Els carrers de San Felip Neri, Sant Sever i Sant Honorat em van dur a la plaça Sant Jaume. Entre els palaus de la Generalitat i l'Ajuntament, movent-se com un corrent orgànic, bandades d'estrangers de tots els colors. Un espectacle poc inspirador. Alentint la marxa pels carrers del Call i la Boqueria (esquivant energúmens sobre dues rodes), vaig sortir a la Rambla. Allà la ciutat feia la impressió d'estar drogada per la calor empastifosa que pujava de l'asfalt roent. No hi havia cap indici de brisa. Els núvols s'havien estès, prenien formes estrambòtiques, eren de color canyella. La humitat augmentava per moments. Tenia els pixums ficats al nas. La Rambla feia honor al seu nom: arriava cap a mar, però també en sentit contrari, en direcció a la muntanya, una densa torrentada de carn humana. Els cossos fregaven els uns amb els altres. Em va aflorar una fatiga que m'entretallava la respiració.
Vaig seure en una terrassa davant del Gran Teatre del Liceu. Un plat combinat (ou ferrat, hamburguesa plastificada i patates fregides congelades i reescalfades): dotze euros amb setanta cèntims. Una Heineken, quatre amb vuitanta-cinc. El succedani de cafè, dos amb vint. Preus estivals, de Rambla, a escala turística. Sarcàsticament «populars». Ho prens o ho deixes. Els cambrers eren tots peruans o equatorians. Entenien l'anglès, però el català els sonava a música dodecafònica. Feien cara de no estar disposats a perdre ni un segon amb les carallades d'una intrusa del país. Em vaig preguntar ociosament quantes llengües i quants dialectes es parlaven en aquell moment a la Rambla. I qui dictava la llei en aquella Babel extraterritorial que convertia a tothom, els pocs indígenes i els molts forasters, en víctimes indefenses de la prepotència i l'explotació.