El trencall que duu a la Font d'En Segures es converteix aviat en un passeig ombrejat per plàtans i una mena d'acàcies. Voreres a banda i banda, i l'Hostal la Castellana, l'hotel Roig, alguna torre d'estiueig... Tinc la sensació que no sóc a l'Alt Maestrat, que de cop m'he trasplantat a la infantesa, que aquests arbres conserven l'ombra antiga de la plaça Ballot, dels carrers d'Argentona. Veig indicis arquitectònics de començaments de segle, mostres més aviat modestes però que evoquen una època que no he viscut però que sempre m'ha posat un punt sentimental, com les cançons que sonaven a Europa quan jo encara no havia nascut. Sempre he pensat que l'enyorança més imprecisa però més profunda és la que, inexplicablement, va lligada al món dels pares o dels avis, del qual no tenim experiència directa. És una enyorança que fa el pont sobre el temps.
Avanço, doncs, amb una passa menys atlètica, més aèria i lenta, sota l'ombra d'aquests plàtans del Maestrat o del Maresme o de totes les infanteses viscudes o inventades fins a arribar, al capdamunt, a una gran terrassa urbanitzada on hi ha la font. Al fons de la terrassa, un templet artificialment construït amb pedres protegeix el naixement de la Font d'En Segures, un naixement que es produeix a gairebé mil metres. És una aigua acreditada per a les malalties renals, i no sé si les pedres d'aquest templet, que té un cert aire religiós de capella, tenen alguna força magnètica, o simbòlica, que pot ajudar a lluitar contra les pedres del ronyó. Prop de la font hi ha la planta embotelladora de l'Aigua Font d'En Segures. També l'hotel Font d'En Segures, de dues estrelles, que és modern.
Passejo una mica —el conjunt urbanitzat aviat és vist— i entro en un parell de botigues on hi ha una gran quantitat de bosses de tots colors per a les senyores, un assortiment de vasos i garrafetes per anar a buscar l'aigua, barrets de palla per al sol, bastons per fer més segures les passejades... És una perfecta especialització comercial. Segur que tot això es ven força, i a més, un dels pocs entreteniments que hi deu haver aquí deu ser comprar alguna cosa, i si pot ser comprar-la després de llargues reflexions, sense pressa, hi ha més dies que vasos d'aigua... És lògic que hi hagi també perruqueries de senyores. I sorprèn un seguit de botiguetes amb joguines baratetes, d'una gran diversitat, però és que aquí hi ha avis, i els avis sempre compren cosetes per als néts.
Hi veig alguns joves. Llevat d'algun cas de prescripció facultativa, suposo que la majoria d'aquestes parelles, a vegades amb nens petits, pugen algun dia a la Font d'En Segures a veure els avis, uns avis que fan aquí una vida tranquil·la i acompanyada per altres avis. Aquests indrets, que no són pròpiament balnearis però en tenen l'ambient, ofereixen una altra medecina, a més de l'aigua: un tractament de sociabilitat en les dosis adequades per a cada u. [...]
Abans de dinar torno a l'esplanada de la font. Hi ha molta gent, molta, i m'assec en un pedrís. La literatura d'observació, com la relació social espontània, és obra dels pedrissos, en aquest país; el pedrís és un espai públic i gratuït, la taula de cafè és un territori llogable i delimitador. L'esplanada és plena de gent que, després d'omplir un vas d'aigua, surt del templet, fa unes poques passes i, aturant-se, comença a beure. És curiós veure quinze o vint persones alçant al mateix temps el seu vas fins als llavis, i buidant-lo a poc a poc, en petits glops espaiats, metòdics, rituals. L'esplanada és un escenari cerimonial. I cada actor hi fa el seu paper amb una absoluta convicció. Hi ha qui es beu el vas sense moure's, dret en el punt on ha iniciat el primer glop; hi ha qui, després de cada glop, fa un parell de passes, totalment abstret del que passa al seu voltant. Hi ha senyors que vénen a buscar, amb garrafetes verdes o vermelles, l'aigua per dinar. Una senyora ha enfundat el vas en un blanc teixit de ganxet. N'hi ha que fan grup i dialoguen, amb els vasos a la mà.