Al meu pare
La llum del Serrat em duu l’alenada
d’aquella tebior del viure pur,
i la pau, en la serenitat d’alçada
dins el toc de l’atzur.
Sota el reflex de la claror tranquil·la,
tu pescaves, i jo collia flors.
Ara sembla que la serra perfila
el deler dels records.
El teu silenci acompassa de l’aire
el diàleg dels nostres esperits,
una essència fluctua a mig aire,
sobre el broll dels sentits,
i sé, que porta antigues flors boscanes
nodrides en jocs d’ombres d’un temps curt,
besades amb pluges de fonts llunyanes,
pomell que a l’alba surt.
Relleus transparents, porteu-me amb la brisa
aquelles gerderes... pètals marcits!
Fa ré, cabdells d’amor quan l’aire em frisa
el cor encès als dits.