...El senyor Torres Ordunya és, topogràficament, el senyor dels senyors. Als penyals i runars del Castell de Guadalest té encara sa casa. Les tàpies del corral són de merlets, i s'hi solegen els seus mastins, blancs com dos óssos polars. Per arribar al portal, cal sumir-se per la cripta d'un túnel.
Ordunya, senyor del paisatge. Ordunya l'estima i el guarda, segons ha estat sempre; segons l'ha vist i caminat tota la vida. Aqueixa Vall de Guadalest seua, pastorívola, fruitera, trencada i espenyada entre les serres d'Aitana i Serrella, ha de romandre dins la seua innocència agrícola, dins la seua clausura geològica. No consentirà el senyor que porten carreteres, les carreteres que obren i aplanen les curiositats democràtiques. Més vol la vilania de l'arrier que l'elegància de dril del turista; la cobla d'hostal que l'orfeó de berenar de forasters abillats. Des de la seua roca, el senyor passa el seu rosari i albira els qui vénen de la Marina. Els caminants, les rècules, els ramats van creixent per les senderoles, entre els pinars d'una negror grossa i antiga, en la llum jovial de la vinya, que s'expansiona de llenca en llenca, als verds tendres de les hortes íntimes, sorolloses de les fonts que es rompen per les rieres...
...El senyor Thous, el senyor Torres Ordunya, ja difunts. L'heretat on estigué Milà, ja derrocada; les seues mestresses, tan fadrines i galanes, es tornaren velletes que van a jornal...
Què es feren les dames,
les seues toaletes, els seus vestits,
els seus colors?