El Pas sempre m’havia provocat sensacions incòmodes...

El Pas sempre m’havia provocat sensacions incòmodes, amb la seva artificialitat, el seu servilisme francòfil, justificat, això sí, per l’anomalia històrica, amb aquell tros de solana que, seguint la sempre incerta lògica geogràfica, hauria de formar part del departament de l’Arieja. L’aura heroica dels pioners ja feia temps que s’havia esvaït. Havia conegut uns quants, els emprenedors que als anys cinquanta del segle xx van atrevir-se a convertir una barraca de pastor en un perfecte poble de frontera, el far west andorrà, on convivien en equilibri inestable els compradors compulsius de pastís, els primers esquiadors, que pujaven amb un camió eruga, i un grapat de personatges pintorescos que vivien allà dalt fora del món i de les seves normes. Eren els dies heroics de la cerimònia de la rompuda del port, els esforços titànics per garantir el pas de vehicles pel port de muntanya més alt dels Pirineus, quan queien aquelles nevades impossibles de dos metres i calia obrir la carretera, tant sí com no, a cops de pala, perquè les primeres màquines llevaneu no van arribar fins als anys seixanta.