El nom de Sant Cugat, al llarg de moltes centúries ja era pronunciat com el d'un indret tan ponderat pel que significava en el camp de la religió, com en el de l'art i la història, fins i tot per aquells que en desconeixien els camins. En dóna idea l'aforisme popular que vam sentir per boca d'un ancià de Camprodon que el recordava del seu avi:
"Sant Cugat del Vallès
molts l'anomenen
i no saben on és."
Diversos historiadors sostenen que en el lloc on s'aixeca el monestir hi havia el Castrum Octavianum romà, fortalesa que protegia la comarca del Vallès en l'indret on passava la calçada de Roma a Cadis. Altres opinen que, en cas de fer-hi excavacions, es trobarien les masmorres on van ésser reclosos i martiritzats, entre altres, l'evangelista Cucufas, que donà nom a la població, i el pagès Medir, que el donà a l'ermita. En aquest camí van convergir molts anys després els gots per apoderar-se del que aleshores era l'Octavia del Vallès. Les tropes de Ludovic Pius, fill de Carlemany, van foragitar-ne els alarbs després de la reconquesta de Barcelona. Sembla que la denominació Castrum Octavianum no procedeix del nom de l'emperador romà, sinó per escaure's en aquest punt el vuitè mil·lenari del traçat d'aquella via augusta.
El monestir va construir-se entre la primera meitat del segle IX i la darrera del següent. Segons els erudits, si religiosament el valor del monestir era inestimable, no es podia dir el mateix del seu aspecte constructiu o ornamental. Va ésser destruït durant la segona invasió sarraïna, l'any 986.
La reconstrucció s'inicià al retorn del monjo Ot, que, havent-se salvat miraculosament de la matança sacrílega, i després d'ésser elegit abat, anà a Alemanya, on aconseguí de l'emperador Lotari la confirmació dels privilegis i immunitats que els seus antecessors havien concedit al monestir. L'arquitecte, en projectar la nova planta, la subjectà a l'absis primitiu d'estil lombard tradicional i erigí el campanar. Un segle més tard es prosseguí l'obra, però amb més empenta i donant-li més grandiositat amb una quarta planta que, del temple d'ordre romànic en el seu fons, de transició en el seu bell cimbori, i gòtic fins a la portalada, és cruciforme i amb quatre naus. La façana pertany a la segona meitat dels segles medievals. La rosana central és de colossals dimensions i sobresurt per la seva delicada i filigranada estructura. L'arc de la porta és considerat com una joia d'art gòtic.