El meu pare era manyà i treballava de torner a can Bracons i Riera, que s’anunciaven com la «primera fábrica nacional de telares automáticos en serie». La meva mare feia de dobladora a La Blava (Tecla Sala, primer, i T. Sala e Hijos, després), la mateixa fàbrica on jo vaig treballar durant trenta anys. El que passava era que al meu pare li agradava molt cuidar bestiar i menar terra. Que jo recordi, menava quatre horts, tots força grans: el de darrere casa, dos a la vora del riu, a la vora del torrent Massana, em sembla que se’n deia (els entesos en dèiem el torrent, i santa bona Maria), i un a la muntanyeta, un turó que hi ha en entrar al poble venint de Vic a mà dreta. Per a ell, aquells horts i els porcs, quan en teníem, els conills i les gallines eren mitja vida. Hi dedicava totes les hores que podia, i no cal dir que, en acabar la guerra, amb l’escassedat de tot que hi havia, ens solucionaven més d’un problema. Però per al meu pare no es tractava d’això, fonamentalment. Hauria fet el mateix pagant diners de la seva butxaca.