El meu amic, en un rampell letígic, em fa callar, acluca els ulls més fort que mai i exclama :
—Això mateix. ¿No tenim a tot arreu el casino de dalt i el casino de baix, el «coro» d'amunt i el «coro» d'avall, l'envelat de dalt i l'envelat de baix? Doncs, jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la terra de Vic i la del Lluçanès són també com si diguéssim la plana de baix i la plana de dalt...
Potser sí. Aneu a saber... Altrament, el sol ja pica i és hora d'acomiadar-nos i d'anar-nos-en cadascú pel seu cantó. La ruta que encara em toca de fer avui és llarga i envitricollada. Us la vull assenyalar amb la punta del dit damunt l'abrilera campada lluçanesa: Perafita, veieu; Sant Martí del Bas; al lluny, com una mata de malva, Prats de Lluçanès; a la seva espona el gargot del castell de Lluçà; més ensota la pàl·lida bigarraina de les casetes d'Olost...
L'amic m'allarga la mà i encaixem.
—Vaja, adéu!
—Alerta a bolcar!
Ell munta el seu Ford i l'engega rost avall, pel mig de la pineda, tot saltant i botant com un poltre salvatge. Quina melangia en trobar-me sol! El vaig seguint amb l'esguard i, quan el perdo de vista, aixeco instintivament els ulls al cel. I aleshores, sobre la massa luxuriosa de la baga i al fons de l'horitzó puríssim, surt de sobte la visió dels Pirineus, tots blancs i resplendents, com la decoració més fantàstica, més prodigiosa que us podeu imaginar.