El llac dormia. Les altes muntanyes que de nord a ponent l'empresonaven, ferides de relliscantes pel sol de primavera, es reflectien amb llurs tons de verd envellutat en el fons tranquil de l'aigua somorta. Aquesta s'escorria pels reguerons, fecundant arbredes frondoses que ombrejaven els prats coberts d'herba fresca i flors boscanes. Enllà, vers sol ixent, els camps de blat s'estenien fins a l'horitzó formant una immensa plana onejant i majestuosa.
De tant en tant una ratxa amorosida i tebiona passava lentament. Clapes d'ombra blavosa i arrissada lliscaven emperesides sobre l'extensa planúria de cristall; s'estremien les fulles platejades dels pollancres de les vores, i al lluny, entre els camps de blat, les espigues es balancejaven amb aspre fregadís, com ales d'insecte.
Un cel esplendent, lumínic, on s'iniciaven les primeres pal·lideses de la tarda, cobria el paisatge, que vibrava voluptuós i vital.
Regnava un gran silenci: un d'aqueixos silencis respectuosos, com els que solemnitzen els defalliments d'amor. Tot reposava embolcallat d'una polsina rosa.