El despatx i la biblioteca ocupaven una habitació espaiosa que, alhora, era saló d'estar. Les llibreries de fusta noble arribaven fins al sostre i eren plenes a vessar. Unes rengleres de llibres lluïen unes enquadernacions opulentes, amb nervis, relleus, lletres d'or i unes pells que es feien acariciar. Una fotografia d'Ortega, dedicada; una terracota: el cap d'una noia modelat per les mans del pare de la Mercè; la Moreneta, del joier Ramon Sunyer, i d'altres objectes trencaven la monotonia dels lloms. En un racó, un secreter magnífic del XVIII i sobre un peu ben alt de fusta, el cap del poeta: un bronze de Llauradó, especialment càlid perquè va saber captar l'expressió nostàlgica i reposada, intel·ligent i de raça, carregada de personalitat i amb molta força de Josep M. de Sagarra. Un dia, en Joan i jo, el vàrem disfressar: un barret inclinat com el d'en «Bogie», arracades de cireres a les orelles, ulleres fosques i un mocador vermell tapant-li aquella boca de llavis fins. Coses dels disset anys...
Acluco els ulls i encara el veig assegut en una cadira amb braços i escrivint amb l'estilogràfica -bolígraf?; mai, per Déu!—, negre sobre blanc. La taula és anglesa i durant uns dos-cents anys, pel cap baix, hi han fet bona lletra successives generacions deis Sagarra. Porta americana i llueix corbata de seda amb un estampat clàssic; sempre vestia així, encara que no hagués de rebre ningú. El cap el té lleugerament inclinat sobre l'espatlla esquerra. Quina testa més excepcional! I són el crani i el nas els que sobretot donen una força extraordinària al conjunt, blanc com el mató. No és pas el color de pis dels qui no els toca mai l'aire, ni el color apergaminat dels serenos o dels tomàquets o dels qui no reben mai el sol; és més aviat una mena de color marfil amb un punt rosat, d'una delicadesa gran, com els clatells d'aquells éssers venerables i reposats que decoren la Cambra dels Lords o com l'entrecuix molsut d'una pubilla de pagès. De jove exhibia ja una calvície descarada que l'envellia prematurament i li afegia un accent inquietant; ara, un serrell de cabell nevat és el contrapunt i l'acabament d'un crani perfecte, afinat. El seu cap no era un mingo que denunciava la tensió dels angoixats ni la bola lluent dels suadors ni la closca abonyegada de la majoria; el seu cap només podia ser el d'un home important, el d'un senyor. La boca s'afinava com si fos un tall de navalla; els llavis s'endevinaven per una lleugera pinzellada acolorida. El coll era completament dissimulat per un sotabarba generós i bossut. La mirada era tranquil·litzadora, bondadosa, penetrant, encesa per una energia interna. El nas era la peça definitiva i la que lligava el conjunt donant-li una categoria infreqüent.