El bruel de Castelló II
I el mussol emigrant, d'ulls rodons i savis, que al vespre ho veuen tot, des del forat que hi havia a la soca d'un salze reforçava la cançó del martinet de nit:
Escolta martinet,
encara és un secret
la teva trampa innoble;
el blat tornar al graner
fidel i dreturer
al comte i al teu poble.
Però el ric-home, enrabiat com una ceba, els va respondre:
Ocells, calleu,
si no voleu
que irat us llenci
un dard funest
que us digui llest
mort i silenci.
Aleshores els ocells van emmudir i l'avar home de paratge continuà caminant ran dels aiguamolls. però com que s'havia torbat tant per carregar molts i molts sacs de blat, se li va fer de nit quan encara li faltava molta estona per arribar al mar.
Els aiguamolls s'han de conèixer molt bé i ell no en sabia prou. les plantes amb les ombres de la nit agafaven formes estranyes, i el ric-home es perdia entre les mates de joncs, els tamarius i les plantes que es fan als aiguamoixos i que la gent del país en diu sulsures o salicòrnies.
Però què li passa ara? No pot tirar endavant! La carreta s'enfonsa cada vegada més. Maldant per desencallar-la li passen les hores, i ja la primera llum s'entrelluca en el cel.
Ja no es veu la carreta, ni els sacs, ni els bous, ni el ric-home avariciós! Però altra vegada els ocells, que ho han vist tot, ens ho fan saber:
Adéu, home de paratge
que guardaves el teu blat
per dur-lo lluny de la terra
on tothom passa fam.
En va la nau t'esperava,
veles blanques sobre el mar;
ben al fons de la llacuna,
tu i els bous, coberts de fang.
Els bous encara bruelen
innocents ells, tu malvat;
aiguamolls us enterraven,
mòbil llosa sepulcral.
Entre joncs i salicòrnies
ran de saules i canyars
quants secrets l'aigua
ens contava
només
als ocells
alats!
I des d'aquella nit, de tant en tant, un clam fondo com un bruel s'alça de les aigües manses i com adormides dels estanys de Castelló d'Empúries; molts pagesos, pastors i caminants l'han sentit; els ocells també l'escolten, però no els fa por, i ells n'han contat la història als poetes.
Ara també vosaltres coneixeu el misteri del bruel; podeu anar sense temor a passejar vora els aiguamolls de l'Empordà, allà on els camallargues fan el niu entre les menudes flors blanques dels ranuncles, on, de vegades, els flamencs o àlics roigs s'aturen a reposar i on s'amaguen els ànecs collverds.
I aquí s'acaba la història que em va contar el petit blavet; però valdrà més que s'acabi amb una cançó que ens deixi un gust d'alegria:
Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d'on ve el brogit potent.
Cap mal tresar no hi volem amagar
tranquils vindrem ran de l'estany d'argent.
Petits blavets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estanys florits.
Els aiguamolls s'adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l'aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.