El bruel de Castelló I
La cançó que vull cantar
no me l'han dictada els homes,
me la van cantar els ocells
un captard d'aram i roses.
La cançó que vull cantar
me l'han dita les onades,
cavallets d'escuma i sal
a la platja més daurada.
La cançó que vull cantar
ve de l'aigua que somnia
als estanys de Castelló
entre els joncs i les gavines.
Això era i no era una tarda bellíssima a no gaire lluny de la vila de Castelló d'Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Tres rius, la Muga, el Fluvià i el Ter, s'han enamorat de la plana de l'Empordà i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan el niu o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s'hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.
Jo m'hi passejava i m'hi passejava, i tan embadalida estava mirant els ocells, que gairebé se m'hi va fer fosc. Com que sóc una mica distreta, no me'n vaig adonar fins que de cop i volta vaig sentir com un bramul misteriós que em va fer tremolar.
Em va venir pell de gallina, tot i que no em tinc per poruga, i ja volia girar cua i anar-me'n; però vaig veure un ocell petitó, de color blau-verd amb les potes vermelles, molt i molt bonic i amb una veu molt fina que em cridava i em deia:
No tinguis por d'aquest brogit
que surt de l'aigua,
jo sóc més xic i volo ardit
entre el brogit.
No tinguis por d'aquest udol
secret i fondo,
no t'amenaça, mal no et vol
aquest udol.
És un bruel que s'enduu el vent
entre les canyes,
és com un plany trist i punyent
que escampa el vent.
Em va venir pell de gallina, tot i que no em tinc per poruga. I d'on ve aquest bruel?, jo que li pregunto al blauet. Aleshores ell em va dir que m'explicaria fil per randa la història d'aquest soroll que fa glaçar la sang a molts homes valents. Ell la sabia perquè els ocells se l'han anada contant de niuada en niuada. Tal com me la va dir, jo us la repeteixo a vosaltres.
Una vegada, fa molts i molts segles, va haver-hi una anyada que no plovia mai de mai, perquè la tramuntana, el vent més fort i sec de l'Empordà, bufava de dia i de nit, setmanes i mesos sense parar mai. Els ocells prou que es queixaven.
Tramuntana, tramuntana,
fas el cel clar i brillant,
però has deixat la terra eixorca
amb el teu alè constant.
No trobem ni un trist bri d'herba,
el sembrat no té saó.
Què durem als fills que piulen
al niuet de plomissol?
Dia i nit l'aigua recula
ni una boira ratlla el cel,
i no pares, tramuntana,
el teu cop d'ales cruel.
Els pagesos malveien que el poc blat que hi havia fos venut a l'exterior a preu d'or. Però la tramuntana no els feia ni molt ni poc cas. Aleshores manava a l'Empordà el comte Ponç Hug i el seu cor s'entristia en veure la misèria que sostenia pels seus dominis. Però com que no badava, es va adonar que, mentre unes persones tenien més menjar que no necessitaven, n'hi havia d'altres que passaven gana. Així doncs, va decidir que aquell any tothom havia de portar el blat al graner comtal: ell en pagaria un preu just i després el faria repartir a cadascú d'una manera justa. Perquè ningú no pogués fer l'orni, va manar fer una crida a cada vial, poble, despoblat i parròquia de tot el comtat. Un herald, amb un vestit lluent com el sol i la lluna i amb una trompeta sonora feia saber a tothom la voluntat del comte.
Qui tingui blat,
sègol, forment,
ordi, civada,
qui tingui blat
apilotat
aquesta anyada
QUE EL DUGUI
TOT
ENCONTINENT.
ÉS LLEI DEL
COMTE.
Si no, es fa reu
de pena greu:
li va la vida.
De llei comtal,
a tots igual,
he fet la crida.
La llei del comte s'anava complint, i tots els súbdits –cavallers, barons, homes de paratge, pagesos rics i pobres- duien el poc o molt blat que tenien cap al graner comtal. Però no tothom va obeir, hi havia un ric-home molt avar, que es passava els vespres comptant les seves riqueses i no volia dur el seu gra al graner del comte perquè trobava que no era un bon negoci. Escolteu les seves paraules:
El comte pot fer la crida,
però el meu blat no me l'enxampa;
ell fa la llei, jo la trampa,
pensada la tinc i ordida.
Vendré el blat en altra terra,
molt més or me'n donaran.
Després que em vingui al darrera
amb un flabiol sonant.
Al caire de la vesprada
l'estany em serà camí,
amb la nau aparellada
duré el meu blat lluny d'ací.
El comte pot fer la crida,
però el meu blat no me l'enxampa;
ell fa la llei, jo la trampa,
pensada la tinc i ordida.
I tal dit, tal fet. Quan ja començava a fer-se fosc, per mor que ningú el veiés, va carregar tot el blat en una enorme carreta tirada per dos bous molt grossos, de banyes gruixudes i ulls pacients. I quan la va tenir ben carregada que no n'hi cabia més, la portava per camins trencats i per rostolls en direcció al mar. Feia el camí molt a prop dels aiguamolls, i vet aquí que dos ocells d'aigua se'n van adonar: el martinet, un ocell gros i bonic, de color gris clar amb un plomall blanc, llarg i prim com el d'un cavaller, li cantava:
No duguis el teu blat
a fora del comtat,
la no et serà amiga.
Els nens ploren de fam;
qui no escolti el seu clam
per tots maleït siga.
(Martinet de nit)