Eixia sovint a primera hora de la tarda del seu Mas Rusquelles, una casa solitària, però perfectament confortable i burgesa, semblant, si bé amb menor preocupació arquitectònica, a una casa de camp francesa de la segona meitat del dinou. Hi mena una avinguda d'acàcies quasi centenàries. La volten unes nogueres i l'alzinar gairebé toca la casa. Part de darrera d'aquesta, una vasta galeria de pedra moradenca, que ha escoltat els diàlegs de l'amistat d'en Carner i en Bofill tan importants en la poesia catalana, s'obre de cara al Montseny, de cara a la regió més feréstega i rocosa del massís de Matagalls. Del sot arriba la fressa de la Riera Major i la d'un molí mig amagat entre els verns, com en una balada germànica. Bruela una vaca. La muntanya és a tocar, és com un de més a la visita, ens intimida un poc.
Eixia el poeta de casa amb els seus, camí de la d'algun amic o parent, que s'afegiria al pietós romiatge. En arribar en un indret on sabia una mata de sàlvia, en collia un brot i se'l posava a la boca per no tenir, segons diu la tradició familiar, massa set a la pujada. Tots els seus havien estat fidels al mateix costum. La secular mata de sàlvia s'oferia generosament a tot passant, però en aquells moments s'estremia, potser sentint que n'arrencava un brot aquell que la faria immortal, aquell que donaria a la seva sentor la virtut de no esvair-se mai més. Heus-el ara, trescant corriol amunt del veïnat de les Paitides. La seva indumentària de muntanya, que tornava indefectiblement com tornen les estacions, vestit de fil rentat de nou, xalina blanca, capell de piqué, sabates de muntanya, i ulleres d'or que només duia en moments semblants, fot plegat pretenia amagar la seva condició de senyor natural del Montseny. Quelcom, però, de l'arcaisme solemne d'un rei traspuava sota aquells abillaments. D'un rei jovenívol i poeta, que volgués seguir, no conegut per ningú, a peu, com un joglar errant, per gaudir-ne amb una més amorosa intimitat, totes les seves terres. I a desgrat del vestit de fil, del capell de piqué i de la xalina amb què anava disfressat, endevinàvem el gòtic joglar en les cames primes i estilitzades com en un retaule, en les sabates de muntanya, que s'allargaven frec a frec d'acabar en puntes inversemblants de calçat medieval, i en el sarró que semblava a punt de tornar-se llaüt.