Dins sa cambra
Una tarda vaig entrar
en la cambra de l'aimia
i no sé ben be com fou
que em trobí tot de seguida
el cap nu, i agenollat
com aquell que s'humilia.
La finestra mig badava
i l'aureig entrava a dintre
petonejant de passada
les florides clavellines
que omplien de dolça flaire
aquella estada senzilla.
El coixinet de fer puntes
era a sobre una cadira;
a damunt la calaixera
dos gerros de blava pisa
eren rublerts de flors fresques
collides el mateix dia,
posats davant d'una dolça
estampa de la Puríssima.
Vaig obrir (Déu m'ho perdoni)
un calaix i vegí a dintre
la robeta de les festes
ben plegada i molt polida,
tota enrotllada de pomes
que llencen flaire tan rica;
el seu llit a l'altra banda
fet de lliris pareixia.
Mentre encisat me'l mirava,
sento que canta i refila
alegre la cadernera
dintre una gàbia molt xica;
mes sos refilets joiosos,
¡que és estrany!, jo els entenia:
«Foraster, prou que et conec:
la boqueta que a mon bec
per donà'm pinyons s'arrima,
sempre em conta que t'estima;
foraster, prou que et conec».
Després els clavells parlaren:
«Fadrinet, si tu sabies
lo que ens diu cada vegada
quan ens rega ta estimada,
fadrinet, ¡com t'hi fondries!».
Del coixinet de fer puntes
tots els boixets responien:
«Be n'hi fem de balladetes
entre els dits de ta estimada
mentres canta cançonetes;
de les seves cançonetes
els sospirs són la tornada».
La coixina del seu llit
murmurava amb veu molt fonda:
«Quan s'adorm en sent de nit,
i al matí quan se deixonda,
els seus llavis més d'un tomb
tremolegen dient un nom».
Fins la imatge de la Verge
respongué fent un mig riure:
«Deu ser el nom on se detura
mentres fa sa oració pura».
«Ella ve» — deia tot d'una
el clavell que més sortia.
Llavores tota la cambra
va estremir-se de delícia,
i mentres la cadernera
refila que més refila,
els meus llavis s'ajuntaven
i un petó enlaire es perdia.
¡Tros de cel, niu d'ignocència,
ton record omple ma vida!