Devers el migdia del 16 de febrer, en Dídac Moragues sortí de casa seva i s'adreçà al col·legi electoral de Sant Domènec, escortat pel fidel Martel. Ambdós sabien que havien triat la mateixa opció política. El vell lleó liberal, amb la seva papereta, assumia fins a les darreres conseqüències la defunció del seu món, de la seva classe. Tots dos homes van enfilar l'antic carrer del Mercat, van encanar el de Sant Domènec, van creuar la placeta del mateix nom i van entrar dins el claustre del convent. Un cop van haver dipositat la papereta a l'urna, van abandonar el local i els presents van girar la vista cap als dos homes. Expectants, els membres de la mesa van fer càbales sobre el sentit dels seus vots. A la fi, tant el president com els vocals van donar per fet que, malgrat que en Dídac Moragues s'havia donat de baixa del Partit Liberal, havien votat la coalició de dretes. Però, dret al llindar del portal, un home se'ls mirava fixament. I, quan el senyor de Tofla passà per la seva vora, li va dir a sota veu: «Vostè és un traïdor a la seva classe i al seu llinatge.» Aquella actitud intolerant, agressiva, pensà el vell liberal, era el presagi d'una amenaça que ja era en boca de tots els ciutadans d'ordre, la rebel·lió contra la legalitat vigent. No s'equivocava. Així, quan va abandonar la plaça de Sant Domènec, es girà cap a en Martel, que el seguia dos passos enrere, i li va dir: «Però què fas, home. Acosta't.» I quan aquest va ser a la seva altura, l'agafà del braç i va somriure.