Deus meus et omnia!
Ara ja em té robada
jo el vull ara tot sol!
La llum ja m'és tenebres,
la terra camp de mort,
estrelles que em plavien
si no us veig més, mellor;
aucells que em desvetllàvau
podeu cantar ben fort,
canteu que no us escolto,
no vull deixar mon son...
sols Ell sap desvetllar-me,
i ara jo el vull tot sol!
Abans veient muntanyes
se'm desfermava el cor,
l'esperit m'hi fugia,
(pobre esperit tant foll!)
Ara ja no em fan ombra
per obirar lo món,
dels rius tant se me'n dóna,
dels cims gelats i el bosc,
ara un fossar m'és ample
ni menys vull sebre on som.
Tan sols Vós no em deixésseu,
ara jo us vult tot sol?...
M'ho dareu i prenguéreu
lo que em sabia dolç,
ara si m'ho tornésseu,
mon Déu, no ho vull tampoc.
Los goigs d'ací no els cerco,
les penes no me'n són,
lo cel que em prometéreu,
ni el cel promès me mou;
per ço no us cal donar-me'l
tan sols m'obriu lo Cor...
Per mi ni cels ni terra,
per mi sols Vós tot sol!!!