Després de Rialp, la vall de la Noguera Pallaresa s'estreny molt. Fins a Llavorsí el camí i el riu van profundament encaixonats, i encara la contínua presència del bosc, a banda i banda, acaba d'enfosquir l'aire. El caminant, que no trobarà cap poble encara que els endevini penjats a la muntanya, no afluixarà el pas fins a arribar a Llavorsí, tot i que hi ha un bon «escamall» —veu pallaresa que designa una llarga caminada a peu o un tros considerable de camí.
L'estretor s'inicia realment al peu de Rodés, un poble que treu un campanar tafaner per la carena de l'esquerra. Al mateix temps el riu, que des de Collegats havíem tingut a la dreta, el deixem ara a l'esquerra en passar un pont. Sembla com si davant de la dificultat de circular per aquest fragment de la vall el riu i el camí es posessin d'acord per anar cadascú per la seva dreta: el camí cap amunt i el riu cap avall.
Aleshores descobreixo la presència de les altes torres elèctriques, que fins ara s'havien dissimulat en l'amplada del cel i de sobte tenen una gran feina a caminar per l'estret passadís entre muntanyes. Segueixen vall amunt, en processó, com blancs fantasmes, amb la majestat d'uns monjos gegantins que obrissin en creu uns braços absurdament petits...
En aquest punt del paisatge solitari i opressiu, el caminant sent la veu heroica que omple les pedres del Pallars i recorda la Cançó del pros Bernat, fill de Ramon, que Manuel Milà i Fontanals va escriure aviat farà cent anys. És una cançó èpica que dóna una perfecta idea del país.
Voleu oir la gesta del pros Bernat,
comte de Ribagorça i del Pallars
que tingué braç de ferre amb cor lleal?
Hi ha una vall tenebrosa, estreta i gran
per on lo riu Noguera corre sonant,
entre dos murs de roques, negres, clapats;
no s'hi veuen carreres ni caminals
i només s'hi esbargeixen llops famejants.
El foraster retarda una mica el pas i mira a banda i banda, respectuosament.
Un matí de bon dia, al gall cantant,
dels monts de ponent pugen fumera i flam.
Pels cristians la nova corre com llamp.
Ricolf amb sa mainada en surt del mas,
Ben-Got amb trenta llances de son palau.
A glops dels boscos ixen més cristians,
de les coves més fondes altres eixams.
Del riu los raiers vénen, fembres, infants.
Tot són destrals i llances forques i pals,
bassetges i sagetes, dalles tallants.
Pertot arreu ressona: «Madona, val!»
Ja s'ouen corns i gralles, s'ouen tabals
de l'estol del bon comte ribagorçà.
Los desfaels d'ell fugen, vénen volant;
per davant los encalcen los de Pallars.
Pertot arreu retrona: «Bernat, Bernat!»
Al gran ressò tremolen los monts i els valls.