De camí cap a Deià, en passar per Valldemossa (el romàntic reliquiòrum del benvolgut Chopin i qui se sap) anava contant als amics com Tàrbena, poblet de la Marina Baixa, no sols es pareix físicament al poble de la Cartoixa (encara que sense el monument cadafàlic), sinó que fins i tot salen tarbení, és a dir, parlar salat amb part de lèxic mallorquí. Aleshores els he descrit com és de justa la comparança, ja que aquell indret valencià fou repoblat de mallorquins arran de l'expulsió morisca (1609), cosa per la qual la sobrassada de Tàrbena encara té el prestigi i sabor que els seus orígens li avalen. La diferència rau en això: que mentre Valldemossa és coneguda arreu del món com a mausoleu d'uns romàntics amors tuberculosos, Tàrbena, del seu castell, n'ha fet corrals de bestiar.
Hi anàvem, amb la cabra citroènica d'Àngel Terrón.
Ell, cavaller conductor d'aital vehicle, Lluís Urpinell, voleiador d'alçada, l'Andreu Vidal i jo. A punt d'arribar a meta hem fet «parxe», com diu n'Àngel, tot fent-me evocar una punxada de bicicleta. Hem hagut de canviar de roda. Un dels quatre fa una fotografia: «El macip mecànic», al gust dels àrabs i nostre.
Allà que ens tens falcant el vehicle, obrint el capó, traient el gat, canviant la roda. Al bell mig del paratge, ancestralment idíl·lic, d'un hel·lenisme pujat, fins i tot amb ovelles pastorils a la vora, l'artefacte mecànic que ens fada rodamóns ha decidit d'aturar-se. Per permetre'ns d'aüllar (clic-clec, clic-clec) l'instant, una mica a l'estil de Woody Allen.