Davallen del calessó a les foies d'arenys i salines. Camí bla d'aiguamorts, damunt l'aigua. A l'últim, l'Ifac, després, sol, encantat. Dins les calmes i el batoll pregon de la mar, se submergeixen, s'estenen, es torcen, es dobleguen i encullen els colors rosa, els colors granat, els verds, els morats, tots els colors tendres i vells de l'Ifac. L'Ifac és de draps preciosos, de bronzes ardents, de pedres de glòria. Roques enceses, tallades pel tall del vent. Absis amb pit de bergantí que talla immòbilment les aigües. Animació i gràcia d'escultura; tors i genolls vibrant de llum marina sota els plecs dòcils i els espadats verticals del penyal; ímpetu contingut per l'orla de la falda, agafada tibantment a la costa. Silenci i retrò de frescor salada. Silenci exaltat, com un crit del cisallament de la llum.
-Tot això -li repeteix Bardells-, tot això ho ha comprat un milionari per sis mil reals. Amb sis mil reals no es paga la llenya de l'altra banda de la muntanya!
Muntanya de mar. A tot voltant, la blavor. Vent de navegació, i, als peus, el tacte de la terra llauradora.
L'Ifac creixia segons el caminava Sigüenza. Es girava Sigüenza contemplant la comarca interior, que obria els seus braços, oferint-se en les seues culminacions suaument empastades en el cel. Li porten la memòria òptica dels carreranys, dels caserius, dels tancats de ramats de les fonts desitjades, de les seues ànsies del cim, per veure des d'allí la mar... I ara té el mateix cansament gojós, el mateix batiment del cor, que se li infla i li ressona en el costat -la punta afusada del cor quasi li parteix ja l'escorça del pit-; els mateixos cimbalets buits de les temples, tan suades i fredes d'altitud; tot igual per a veure terra, que ix des del fons en un cos de gràcia. Muntanyes recòndites on es giten les valls. Plans, alterons, fondalades; pujols, arbredes, sembrats, nueses traspassades de baf; límpides revelacions geomètriques; tot mostrant-se, coordinant-se i resolent-se per venir coralment a la mar.