Cervells
Terrible visió de Nèstor [Luján] al llit de l'hospital, amb la mascareta d'oxigen damunt la boca i el nas, intentant dir alguna cosa que no podia articular bé, mirant-me amb ulls de nen sorprès. El més anguniós de tot: no era una mirada irada d'incomprensió, sinó de feble connexió amb la realitat. El que em tranquil·litzava una mica era, precisament, el pitjor símptoma: la seva incapacitat per a la protesta, ell que sempre havia renegat del fals progrés que tortura i no cura. Benèfica inconsciència, però encara sento la ràbia de veure com es pot infantilitzar un cervell tan madur i poderós.
I pocs dies després, Joan Coromines en coma. Un altre cervell perdut, una altra memòria esborrada. Quin malbaratament, el de l'espècie humana? Els animals s'ho passen tot, de generació en generació. Quan mor un humà, tot el que sap, tot el que ha après, s'esvaeix. Els rastres que queden en els altres de tot allò que ha construït dia a dia, al llarg de tants anys, són rastres irrisoris. No podem heretar res, no podem transplantar-nos res. Hi ha sistemes informàtics compatibles, però no hi ha sistemes cerebrals acoblables.
Els cervells de Nèstor i de Coromines es van extingir i no vam poder fer res per evitar-ho. Quin fracàs. Una pena immensa.