Cap al tard. Remor d'ocells als xiprers que vetllen l'esglesiola. L'aigua es fa sentir enllà, a mitja veu, esmunyedissa. La pau del Cel és ací.
Passa, de pressa, el rector mossèn Pere Ribot —rústec petit abat de Riells—, emmorenit pel sol, cellajunt, cap cot. És un grumoll d'«argila trencadissa», tancant una ànima càndida, olorosa de ginesta i d'alegria, plena de Déu.
Tot d'una s'atura i escriu, sota la resplendor de la «Llengua de Foc». Dirà: «Si el gra no ha mort...». I, sense adonar-se'n, ell és el gra que mor cada dia per fruitar poemes que exalten els misteris de Déu i de l'home.