Cant Desè (fragment)
Com un vot expiatori
entre la Ciutat de vori,
de Mallorca i sa badia, obert al sol i a l'embat
al somrís de la mar clara
i al cel blau que l'empara,
el convent de Santa Clara
dreça els seus vells murs altívols i el seu campanar colrat.
Casa i horta, antany moresca,
és avui mítica bresca
on buiden la mel divina les abelles del Senyor;
i on es banyà l'Odalisca
— en la font viva que hi llisca—,
ara només s'hi arrisca
l'aigua de la penitència i de la contrició.
Dalt la torre fina i alta
que una llum ardent exalta
on ahir el Muetzí engegava sa veu lenta com un plor,
ara amb joia franciscana,
nit i dia una campana
alegra el mar i la plana,
mentre a sota, al son de l'orgue, les monges canten al Chor.
Dins la clastra s'endevina
el xisclar de la gavina
i l'aire humil del salobre. Pels claustres regats de fresc
l'oreneta se retalla
sobre un cel com una falla,
mentre el teulader davalla
a captar-hi les engrunes, com en temps de Sant Francesc.
Vell convent, flor del reialme,
fou bastit pel rei En Jaume
als tres anys de traspassada la Pobrissona d'Assís;
mística rosa de gesta
que després de la tempesta
de la ferrenya conquesta,
florí, verge, embaumant l'Illa se sentors del Paradís.