Caminant per l'Eixample, miro els balcons que ja són centenaris. Balcons al carrer, galeries al darrere, la cultura mediterrània de l'eixida. Fa anys vaig començar a fotografiar baranes de ferro dels balcons, admirat per tants detalls diferents que hi ha en l'aparent repetició, però ho vaig deixar córrer. Era una feina per a sistemàtics, i jo només era un badoc. I no he deixat de ser-ho.
Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món. El complement de l'espai privat. Sovint passo pel carrer del Consell de Cent i miro dos balcons, el de la meva infància i el de la meva primera joventut, en dues cases diferents, l'una gairebé al davant de l'altra. Des del balcó de la infància vaig descobrir, i veig encara, la màgia nocturna d'una foguera de Sant Joan, encesa al xamfrà. I mig amagat darrere les persianes, un juliol, el pas de camions plens de gent que cridava, enlairant fusells. I el fum que sortia del Seminari, tan a prop. Des del balcó de la joventut primera vaig aprendre a mirar els núvols, i allà, no sé si al balcó o als núvols, vaig instal·lar una cadira, una tauleta i una Remington portàtil del meu pare, i hi vaig escriure una novel·la tan ingènua com jo durant les plàcides i llargues tardes d'estiu.
Quan ara passo pel carrer, no hi veig ningú, en aquests dos balcons. Ni a mi mateix. La barana de ferro, més vella que jo, l'han pintat fa poc, perquè resisteixi el pas del temps.