Aquest 16 d'agost ha fet anys que va morir el poeta, tuberculós, diuen que en nit de lluna plena. Aquestes humitats de la costa, a l'agost, són denses, insalubres i perilloses. Mals temps, aquí, per als qui respirem amb dificultats. Que la xafogor hi arribi a ser tan espessa pel dia de l'Assumpció, ¿no deu tenir alguna cosa a veure amb el que n'hem vingut a dir el «bany Maria»? El meu molt llunyà -i tan proper- parent es va ofegar, doncs, als vint-i-cinc anys. Es deia Manuel, Nicolau i Josep-Oriol (que era el sant de moda a l'època) i havia nascut el 1808, el mateix any de la invasió napoleònica. Va escriure en castellà perquè la Renaixença encara estava per veure, i per això Costa i Llobera el va batejar en una de les seves Horacianes com «el cantor sense llengua»[...]
Va estudiar -lleis- a Cervera, al paisatge de la qual va dedicar la seva -tan romàntica ja- «segona epístola»:
«Corro a la margen
del humilde Cervera; su corriente
sigo que se desliza entre olmos blancos.
¡Arboles de dolor! La mano dura
del diciembre robó la cabellera
que os adornaba,
y la marchita frente
contemplais en los límpidos cristales. »
El seu poeta preferit era Alfíeri, de qui tenia l'edició -de 1809- de les seves Opere en vint-i-dos volums. Els poemes de Manuel de Cabanyes es van publicar pòstumament (el mateix any de la seva mort, el 1833) amb el títol de Preludios de mi lira, i el més possible és que se'n venguessin tan sols deu o dotze exemplars. Però molts anys després encara mereixien l'atenció d'un crític tan solvent com Marcelino Menéndez y Pelayo. [...]
El poeta va ser desgraciat en amors. La seva estimada va ser la qui més tard seria la mare del pintor Modest Urgell, l'aleshores senyoreta Tona Ynglada - de cal Dimas, a Vilanova, la casa pairal de l'advocat J.-E. Roig Santacana-. Com que la mare de la senyoreta Ynglada no veia bé la relació amb el poeta, els interposava com a carrabina una criada vella. L'esquivaven enraonant en francès.
- Què? - preguntava després la mare a la minyona-, de què han estat parlant?
- No ho sé, senyora, però és tremendo com reneguen: tota l'estona s'estan «fot» [il faut] per aquí, «fot» per allí...
El poeta va morir jove. I, com que estàvem en el romanticisme, la seva prematura mort li va suposar llegenda i aurèola. A Barcelona li van posar nom a un carrer, segurament en el temps en què Víctor Balaguer oficiava de cronista i de responsable del nomenclàtor.