Amics, voldreu acompanyar-me?

Amics, voldreu acompanyar-me?

Però, a on moriré, Senyor?
A on seré enterrat?
I com m'agradaria
-a l'hora dels silencis i els adéus,
quan la daurada llum del sol,
cansada d'abraçar
les places i els carrers,
ja besa dolçament
teulades i muntanyes-
ser enterrat a Igualada!
Amics, voldreu acompanyar-me?
Que tot sigui senzill.
Entrem a veure el Sant Crist
(la sang que va suar al Roser
redimirà les meves culpes),
aturem-nos a la Plaça del Rei
(«Neptú, Neptú,
Príncep de la Placeta!»),
Passem per l'Aragall
(mireu, vaig néixer a aquesta casa!
que és trist:
ja no hi ha el lleonet
del picaporta!
Déu meu, Déu meu,
com van perdent-se
les nostres coses!).
Aquí, a la Soledat,
em batejà Mossèn Ambròs,
i el Bisbe Torras
em confirmà en la Fe.