Als qui reposen en pau al cementiri de Santa Coloma
Ni el violí que plora
ni el flabiol suau
us torbaran la pau de l’hora,
us torbaran l’eterna pau.
No ens porta cap pruïja baladrera.
La curiositat se’ns va tornant
més aviat un sentiment d’espera
que, a tots els que aquí esteu, ens va acostant.
La quietud, l’apartament, la dolça
placidesa d’aquest cementiret
ens treu la fullaraca i ens espolsa
de vanitat; ens deixa el cor més net.
El més enllà és més pròxim a prop vostre:
ens adonem que entreguardat d’aquí
el cel és damunt nostre, com un sostre
de fàcil assolir.
No temeu pas. El nostre ànim deleja
una estona i un lloc de quietud:
més que no por o enuig, ens feu enveja.
Ens dona bo la vostra solitud.