Al Vendrell hi ha carrers nets i avisos alliçonadors: «No embruteu les parets», «Respecteu les parets», «No claveu cartells». El Vendrell és una ciutat de carrers en fuga, carrers que contradiuen el costum, general a les viles comarcals, de tornar sempre el foraster al centre de la ciutat; són carrers que allunyen, dispersen. Per a tenir la sensació que ha ancorat fixament al Vendrell, el foraster ha de romandre en una de les dues places principals. A tot estirar, es pot arribar a l'església parroquial, dedicada a sant Salvador. La façana està il·lustrada amb una solemnial portada barroca. I, si té l'esguard atent, descobrirà en diversos indrets de la vila mansions renaixentistes de línies delicades.
Quan, a entrada de fosc, la claror esdevé grisa, el Vendrell s'embolcalla en la quieta melangia de les viles pageses. ¡Quin bategar més diferent té el dissabte al Vendrell i a Valls! Valls ha entrat en el ritme ciutadà més animat; el Vendrell segueix fidel a les bruses i a les espardenyes i fa olor de garrofes. A la pastisseria de la plaça venen els típics «bufats» i les garrafes del licor Resolís, del Vendrell, elaborat per J. Carbó. I al Cafè Espanya celebren un dels dissabtes més contemplatius i resignats del país.