Al mestre, anys més tard el varen traslladar a l’escola d’Escaldes-Engordany. Abans d’anar-se’n va fer una visita a casa del Josep i mantingué una conversa amb la família. Els digué que el seu noi «apenetrava molt» (sic), que tenia bon cap i que se’l volia emportar amb ell. La proposta els agradà, de manera que li varen buscar dispesa a cal Biscariet, a Andorra la Vella. També va baixar amb ell el Cremat d’Anyós, el seu gran amic de la infància.
Algun cap de setmana pujava a Sornàs, pocs, els altres els passava amb la família dispesera, els diumenges el Biscariet li ensenyava a parar paranys per agafar fagines.
En aquell temps, una de les coses que més cridava l’atenció del Josep era «el cabrer» d’Andorra la Vella. Era un home de cal Rosselló de la Comella.
A la planta baixa dels habitacles del barri antic i de la plaça (on ara hi ha comerços), a les «cases de baixa mà» (sic), hi havia un corral on tothom tenia una cabra per la llet i un ruquet per a la feina.
Al matí, quan el Josep se n’anava cap a estudi, sovint coincidia amb el cabrer, que passava pel carrer tocant la corneta. Els veïns engegaven les cabres a fora, ell les recollia i les duia a pasturar.
Un dia les portava a l’aubac, i un altre dia a la solana del terme. Cap al tard tornava amb el ramat al poble i cadascú recollia la seva cabra. Per aquest servei li pagaven uns diners.
El procediment era més pràctic i més barat que mantenir una vaca. Aquest cas curiós s’esdevenia cap a l’any 1922.
D’Andorra a Escaldes no hi havia carretera, la comunicació es feia pel «camí vell», situat a l’obaga d’Andorra, per tant a l’altra banda del riu Valira i del centre habitat. Varen haver de construir un pont per travessar-lo; el pont anava a Andorra a l’alçada del Fener —nucli urbà desaparegut a causa d’un terratrèmol, el 16 d’abril de 1865.
Un oncle del Josep —germà del seu pare— era l’encarregat de vigilar el pont. Calia amortitzar les despeses de la construcció. Per gaudir d’aquest pas s’havien de pagar deu cèntims per persona i un ral per animal.
Al seu nebot, naturalment, no li cobrava i el Josep tampoc deixava que pagués el Cremat, el feia passar quan el vigilant feia el distret.
—Noi, aquestes sortides no me les facis —li deia l’oncle, en adonar-se’n.
Els joves reien i feien la seva.
El Josep anà a estudi fins als setze anys.