Al bell mig de la rambla vella, en la mateixa rengla que el teatre, los convents i iglésies de Sant Francesc, de Santa Clara, Sant Agustí, lo quartel que fou casa de la Companyia de Jesús, lo seminari de capellans (avui desaparegut), l'Instituto provincial de Segunda Enseñanza, lo govern civil, lo militar, l'hostal del Nen i la casa del sabater Canuto, s'aixeca l'hospital de malalts pobres... Un edifici llis de parets, senzillíssim, foradat per una rengla de finestres sense caràcter, amb les precises obertures a rans del carrer per a entrar a la capella, a cal senyor Pelegrí, l'apotecari, i a un pati per on se munta al departament de soldats malalts.
Al primer pis, un llarg corredor rep directament l'aire i la claror de totes les finestres de la fatxada. Unes quantes portetes a l'envà que el forma donen accés a les sales... grans, espaioses, altes de sostre, amb finestres que s'obren damunt lo jardí.
Entre finestra i finestra hi ha llits. En l'envà de davant tots estan renglerats, la capçalera a la paret, sense més separació entre un i altre que l'espai ocupat per una cadira-necessària amagada per cortinetes d'indiana penjades a un cèrcol de ferro sostingut a alçària d'home.
Lo malalt que hi jau té el recurs de tapar-se cap i tot per a no veure al veí de la dreta o esquerra muntant, baixant de son llit, les robes penjant, les tristes carns mig descobertes. En quant a no oir-lo gemegar, a no sentir les misèries de la cadira amb cortinetes, a menos d'ésser sord o cego, tals moviments i veus estranyes seran la distracció de sos mals i hores mortes.
A un dels costats estrets de les sales hi ha un altaret que, llevat los dies de combregar general, visites oficials i altres solemnitats grosses, sols és allí pro forma, per a donar probablement idea als malalts d'un altre món sense vells ni joves, dolents ni sans, on tothom gosa de beatituds que no terminen...
Damunt de l'altar hi ha un santcrist, floreros de paper i una llàntia que crema nit i dia.