Adéu a Cèlia Viñas
L'últim adéu no és pas l'últim adéu.
Mn. Miquel Melendres
Pel foc que ha tornat cendra lluminosa,
per les guspires que han tornat estels,
pel vaixell i la rosa que han mort a un escut,
finit el seu florir a la ment divina,
on dormen, ara, un somni
bressolat per la mar
que s'esmicola en llàgrimes,
¿ha d'espigar silenci tremolós
la meva gargamella, avui, mirrada?
¿Dins l'aire-cel ha d'aixecar columnes
de mots deliquiosos?
El dubte em destraleja.
¿Silenci? Els malls de la dolor
reboten en l'enclusa enyoradissa
del meu cor.
¿Paraules?
La llengua està cenyida amb cent fermalls
que adrecen fulles d'èxtasi.
Un mot només sanglota en els meus llavis:
Adéu, amiga Cèlia,
fins a l'horta del Déu que fa el miracle
de que hi hagi clavells!