A sol ixent, quan l'hora és clara i freda,
pròdigament, el bosc m'obre camins
fins que hom es perd al cor de la fageda
que té aquell verd incert de mar endins.
L'aire és tan lleu que hi canta quan s'enreda
el ventall breu; la molsa fa coixins
d'espès vellut i arreu de la margeda
l'heura ha crescut en desgavells d'instints.
La deslliurant presó m'ha fet captiva
i entre barrots de faig, amunt i avall,
et duc amb mi, ombra silent i viva.
Sola i de dol, al verd amagatall,
el teu record benignament m'arriba
amb cada vers de Foix i Maragall.