A mitja tarda comença a eixir de la Catedral. Primer venen los guàrdies civils muntats en gentils cavalls, calçats amb bota a mitja cama, calçó de punt blanc, la casaca amb gires vermelles, barret entravessat i a la mà dreta el sabre.
A cada punt, com la gentussa sempre espeny, los cavalls belluguen lo cap com si diguessin que sí; fan cruixir les morralles, llencen bromera, caminen de costat... I en voleu de crits i d'ais i ois! Mes los civils plens de modos i els cavalls ensenestrats fan recular a tothom sense malmetre ningú.
En acabat, Magí de les timbales, un home que l'Ajuntament deu tenir tancat dintre una capsa... Cada any és lo mateix i tan vell és avui com en temps de l'arquebisbe Creus.
Cavaller en arrogant bestiassa vestida de seda i galons grocs, porta a manera de corns de sàrria dues calderes cobertes d'una pell tibanta damunt de les quines Magí pica tan fort com pot. Les calderes van guarnides de damasc vermell amb l'escut municipal brodat d'or i el Magí sembla un cardenal: tot vestit de cap a peus de seda vermella... I una perruca blanca que no hi ha més que mirar!
Darrera seu, los serenos, d'uniforme i entre serenos, agutzils i municipals, los Gegants, lo Negrito, la Xinita, lo Rei moro amb sa muller darrera... Van tan bonics que la Geganta fins porta bufats i pollera.
Com contrast, los nanos fan gambades a l'entorn, amb aquells caparrots com bombos i aquelles cametes com bòlits.
Dolçaines altre cop i ve l'espadat que camina.
Segueixen los balls, flors sanctorum: de sant Magí, de santa Tecla, de santa Llúcia. Altres vides de bandolers: Serrallonga, Pedro Negro, Sebastiana, la Rosaura.
Alguns senzillament farses per riure: lo de les criades, lo celebèrrim de dames i vells. Tots balls de parlament, i per fi los balls que ballen sense parlar: de bastonets, de valencians, de les gitanes, etc.