1944
En memòria de Pompeu Fabra, que visqué
l'amargor d'aquell any d'exili.
Deixeu-me arribar de nou
al rovell agredolç de la infància.
Perquè la nostra, no n'hi ha cap dubte,
anava confitada amb ametles amargues,
que ens les feien mastegar solemnement
amb cants gregorians -i dels altres.
Sovint, te trobaves glorificat
-quan gosaves desencaminar-te de l'ortòdoxia-
amb unes orelles desmesurades d'ase,
amb espasmòdics colps de fusta als dits
i amb grapats de claus a la boca.
Era aleshores quan una fel líquidament dolorosa
et gotejava per tota la carn
davant de tanta prova i test
de descarats valors abstractes.
I el cas és que -com sempre passa-
algun trempat xiquet agafava
l'estampeta de Galileu i,
en posar uns ulls intel·ligents,
els fotia a la cara la maliciosa frase:
«Mira que n'esteu d'errats, dèspotes de l'infern!».
I així, una nova i llarga lliçó d'impotència,
de vent negre i de bales perdudes
quedava penjada a la teua pell de la memòria.