Delimita'm l'espai, però no esperis
que renunciï a res d'allò que estimo.
Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.
Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.
Vanitas Vanitatum
Un hom, ben alt puc dir-ho, és un baró de dot.
Picat damunt la llinda del petri casalot
l'escut de ma nissaga allotja un aligot.
Corcat rajol amaga mon remorós bossot.
No faig el tabalot qui de llibrots fretura.
—Ensumo que eix desig és contra la natura—.
Conreo displicent de dames la pastura
i envido al set i mig amb gran desimboltura.
Aprovo l'escultura. Tinc al capçal del llit
un bust que quan la peti memorarà el subscrit.
I com que vull que consti tot ço que un hom ha dit
ho signo amb l'afamada empremta de mon dit.
A Sant Francesc
Francesc, germà de mi i de les coses,
dóna'm la mà com fan els germans.
Trobo que al cor m'hi falten roses
i ara m'enaigua l'aroma d'abans.
Si la meva bardissa es tornés rosa
—fins i tot rosa de color de sang—,
seria germà teu, rosa i alosa,
fill d'una mica de Déu i de fang.
Si jo fos llop i rosa i alosa
i Francesc —germà de mi mateix—,
trobaria que al món sols hi ha una cosa:
Jo mateix!
I l'amor de mi a mi que em lliga
—jo, cançó, calàndria, mel i vesc—,
i tindria una història tan antiga
com Crist i el nostre Pare Sant Francesc.
Oh, la Plaça del Forn,
i quina olor que fa de Maria Lluïsa!
I la de l'Hospital,
quina fortor de llibres i de llapis!
La Plaça de les Fonts
amb aquell home nu que mai no acaba
de treure's del dit gros del peu l'espina.
I la de Sant Joan,
la plaça de la Rita, la doneta
que anava sempre negra com portant dol d'algú
i ens dava per deu cèntims un grapat de castanyes
calentes com si les tragués de l'altre món.
Retorn a Ítaca (Auca)
Torno del món cap al país dels pares
ben decebut, cansat
de viure a mig camí d'aquesta vida
que és una lenta mort.
Qui salva Ulisses del seu llarg naufragi?
salut, oh pàtria retrobada, Berga!
[...]
Oh, el meu Carrer Major,
bell de tan vell, més alt, més llarg i més estret!
Travessa
els cors a tall d'espasa
sense deixar que es pellin les ferides.
Tot ell ple de mirades, fa i desfà
llaços de prometatge
anant amunt i avall ritualment.
[...]
I el Parc on van les noies que es voldrien casar,
no pas per veure els peixos de colors
que il·luminen l'estany,
sinó els soldats que hi ronden i es confonen
amb els parterres caqui.
I el Passeig de la Pau avui tan bell de veure,
ahir ple de miols nocturns de gats gelosos.
I el Vall on fan les fires i la mare
anava a vendre els dies de mercat...
Heus aquí que em faig vell i vaig a prendre
el sol
cap al Revolt
dels Oms, o bé cap a les Esteselles
on no hi ha trànsit d'autos i els xalets
floreixen plens de roses.
Deixeu-me un viarany
perdent-se entre la molsa de la Baga,
i us dono les solemnes avingudes d'asfalt
i més asfalt i més asfalt.
Cada bri d'herba m'aspergeix el pas
i, ull viu de fada, el rovelló m'espia.
***
Torno del món cap al país dels pares,
d'on ja no partiré mai més,
germans,
fins a l'hora suprema.
Els homes no tenim sinó un pàtria
per néixer i per morir.
Em basten quatre pams de terra a Casanponç,
d'on cada dia surt el sol i sortirà
fins que l'estesa d'ossos que hi reposen
es tornin resplendents de glòria.