Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 3 d'octubre de 2022 el ple de l'Ajuntament de Viladrau aprovà que la plaça situada a l’encreuament entre el Passeig de les Farigoles i el Passeig Bofill i Ferro, on hi ha un monòlit dedicat al poeta Marià Manent, passés a anomenar-se oficialment Plaça del poeta Marià Manent. Aquesta actuació quedava emmarcada en el protocol de l'agermanament literari entre les poblacions de l'Aleixar i Viladrau.
Mostrar indret9 gener [1937]. Avui fa sis mesos que començà la guerra. Som en un racó de muntanya, tranquil i solitari, ben diferent d'aquella ciutat frenètica, tràgica, incendiada del 19 de juliol. Recordo que a la vigília vaig trobar un minyó cubà: feia molts anys que no el veia. M'aconsellà que aquella nit no sortís, perquè "passarien coses". Però feia tant de temps que s'esperava el daltabaix! Es digué aquell dia que s'havien sublevat les tropes del Marroc, que desembarcarien a la Península.
[ ... ]
Després d'unes setmanes d'angoixa, de depressió terrible; després d'aquelles nits negres a la ciutat, amb els llumets de gas tot just visibles al llarg del carrer desert; i d'escoltar interminablement les noves tràgiques i els discursos violents i inflamats de la ràdio, barrejats amb la música més absurdament incongruent i lleugera, ens vam instal·lar en aquest recer muntanyenc, on la pau verda dels arbres semblava un paradís.
Els primers dies prenia banys de sol, bevia àvidament l'aigua glaçada. Era un oasi tranquil en un món de tragèdia. Els nens jugaven sota els avets. Passàvem llargues estones damunt l'herba, entre clavells de pastor i campànules blaves. El regust de la mort, la imatge del foc i de la sang s'esvaïen com un malson.
Després de l'estiu, la tardor, amb faigs color de púrpura i d'aram, la flor de la vidalba abocant-se pels arbres com una cascada cotonosa. l, més enllà de l'octubre, els boscos nus, color de mare de vi, amb les taques negres dels avets, com uns rengles de penitents amb caputxa.
Font mítica a partir del moment que Guerau de Liost l'escollí com a preferida en els seus anants i venints de la cacera montsenyenca. La immortalitzà en dos poemes, en un dels quals demana ser-hi enterrat i que l'acompanyi un dístic de Carner. El 14 de maig de 1936, els amics i devots, entre ells Marià Manent, hi posaren una estela de marbre blanc amb un baix relleu de Joan Rebull amb la figura del poeta agençada de caçador i inscrit al peu el dístic desitjat de Josep Carner. Uns metres més enllà de la font en una estela de pedra hi ha transcrit el poema "Font de l'Oreneta". També hi podem llegir el text que recità Ventura Gassol en la inauguració formal de la Font, entre altres poemes de Liost i Carner.
Mostrar indretAmor, si de la «Font de l'Oreneta»
féssim, conjuntament, el darrer llit
i podia emmotllar-te amb una estreta,
liquen poètic de ton cos finit,
escoltaríem, d'una campaneta
a l'acústica arrel, aquell brogit
de les abelles, irisada pleta,
quan de l'obaga s'escurça la nit.
I, en venir les parelles venidores,
enllaminides d'afalacs i móres,
un instant sentiríem: -D'un poeta
ací fou la despulla, ací l'amor-.
I l'aigua de la «Font de l'Oreneta»
esdevindria tema de llaor.
Font de l'Oreneta
Voldria ser enterrat al peu
d'aquesta font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espill
d'aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l'Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.
Filla del cel, jo só la Font de l'Oreneta:
em descobrí l'ocell i em coronà el poeta.
La Font de l'Oreneta de Viladrau és des d'avui dedicada a la memòria del poeta Guerau de Liost, que l'estimà entre tots els indrets del seu Montseny.
Ell mateix, en uns versos límpids que en fixen per a sempre la imatge, evocava entorn d'ella les presències mes cares, al peu d'ella fantasiava la seva immortalitat.
Poc després del traspàs de Guerau de Liost, el poeta María Manent suggerí que s'agencés la Font de l'Oreneta com a púdic monument al seu cantor.
La bella suggestió fou recollida tot d'una per escriptors de diversos tendències i, a través de l'entitat Amics de la Poesia, arriba al Conseller de Cultura, que la concreta en proposta al Govern de la Generalitat de Catalunya.
Als organitzadors de les llibertats recobrades ha plagut de comentar per Guerau de Liost la tasca d'associar plàsticament els llocs adients del nostre paisatge a la memòria dels bornes i les obres que, a través del temps ban realitat i salvat la idea de Catalunya.
A part del fastuós monument ciutadà, fa bo de preveure, multiplicat per tota la nostra terra, aquest nou estil de monument en el silenci i en la més noble intimitat del record.
Joan Rebull ha esculpit en sengles esteles la figura i les paraules de Guerau de Liost; Joan Mirambell, mestre de jardins, ha ordenat l'aspecte del muntanyà paratge; el poeta Josep Carner ha compost el dístic que el seu immortal amic desitjava d'ell.
Orgullós de la seva empresa i dels col·laboradors que la hi han executada, el Govern de la Generalitat de Catalunya lliura el monument de Guerau de Liost, el poeta del Montseny, a la cura del poble de Viladrau i a l'afecte, amb ell, de tots els fills de Catalunya, que en Jaume Bofill i Mates han tingut un dels més purs artífexs de l'idioma i un espill de ciutadans.
23 de maig de 1936
2 novembre [1937]. Al matí anem a Rosquelles a buscar farinetes (a 3 pessetes el quilo). Camins plens de fulles de castanyer, reguerons amb aigua brogidora. Els pollancres de la Font de l'Oreneta són uns grans arbres tardorals. Havent dinat prenc el sol, que és molt càlid. Llegeixo poemes de Péguy: saborós, espontani, medieval, grandiós i, a breus moments, curiosament miniat -fi capitell i volta solemne.
Cap al tard vaig a Vilarmau a buscar la llet. Quins núvols de rosa, foc i perla!
Mas que durant generacions ha estat la casa familiar dels Bofill. Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, el va convertir en el centre dels seus sojorns al Montseny. Tres breus poemes seus, molt visuals i colorístics, ens poden servir per entrar en contacte amb el món poètic singular de l'autor. Un text del seu cosí Jaume Bofill i Ferro (Barcelona, 1893 - 1968) en què descriu la vida quotidiana que hi duïa i de quina manera es vestia per sortir d'excursió pot ser indicat per recrear l'ambient que s'hi vivia. Hi acollia amics i així hi feren estades entre altres, Pompeu Fabra, el pare Miquel d'Esplugues i Josep Carner (Barcelona, 1884-Brusel·les, 1970). Aquest darrer evoca les vivències compartides amb els habitants del mas i, sobretot, el plaer de contemplar el Matagalls i el santuari de Sant Segimon de la galeria situada a migjorn de la casa. Un fragment de dietari de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) palesa fins a quin grau la memòria i mitificació del poeta es mantenia anys després de la seva mort. El mite , amb els anys, no féu sinó créixer tal i com mostren de Felip Graugés (L'Estany, 1889-Barcelona, 1973) i Josep Junyent (Vic, 1930-1993).
Mostrar indretRecança
Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell Montseny, d'antigues gràcies:
no faré cap,de sobte, al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.
No veuré pas el masover immutable,
flairant al bosc i a la fumera:
no em bordaran els cans vora l'estable
encara roncs de la cacera.
No us trobaré passant com cada dia
el sant Rosari al volt de taula,
ni acabarem tots junts la lletania
abans de dir-nos cap paraula.
Ni Margarida, que és imperativa,
de mes amors farà riota;
ni jo veuré de la tenebra esquiva,
rosa de neu, eixir Carlota.
I no res d'En Tristany, que el món retia,
don Joaquim podrà contar-me;
ni perquè a vila no l'escometia
se'm picarà la tia Carme.
Ni l'endemà no tornaré de missa
per un tirany que m'acontenta
on hi ha un safareig que s'esclarissa
i abelles d'or entre la menta.
Ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d'aigua fresca,
oh amic!, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca
el moscatell, d'una rossor infinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós Sant Segimon l'ermita,
que fa l'ullet darrera la carena.
La casa del poeta
Més que el castell de Liost, il·lusori,
que té de l'heura el suau fregadís,
i una caputxa de molsa al cimbori
i sap la fi d'un idil·li feliç;
més que el casal d'Arimells, venatori
pel cavaller que en rondava el pendís,
em plau un mas fet de rústic ivori,
tot vorejat d'un paisatge d'encís.
Aquí el poeta Guerau recollia
el to gemat que el Montseny li oferia
de cap a cap dels oberts horitzons,
i, enamorat de paitides i fades,
escorcollava llegendes colgades
en les fontanes i els boscos pregons.
14 febrer [1937]. Passem bona part del matí a Rusquelles, avui esdevinguda una casa històrica, un indret de pelegrinatge literari com les cases de Keats o de Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme. Hem vist la seva cambra, el vestit de pana, la pallola que tantes vegades havia dut pels camins montsenyencs. Hem vist l'alegre galeria on treballava, amb els llibres, les cortinetes de quadres blaus, la banderola catalana en un vas, un gravat del XVIII (Costume espagnol), i un petit canó de bronze que es feia disparar amb pólvora autèntica.
Oda al Montseny
Per collpregons i malataups,
sots de ricrós i pladelgorns
i altres bells noms mig cecs com taups,
l'esperit ronda tots els jorns
d'aquell poeta, alquimista pur,
que va cridant al seu conjur
mig d'ironia i pietat
pedres, ocells, mates i llums,
boires, clotades, masos, fums,
i fa de tot un joc nacrat
o un gran topazi cisellat.
Feliç de tu, Muntanya; tens
entre els poetes tants parents
que en esperit t'han visitat,
que, deseixint-te de la carn
ni que et matés algun cadarn,
t'has merescut l'eternitat.
Natura morta
Núvol, trepada senalla,
sol que rajava pel flanc...
Miques de boira de palla,
closca vermella de cranc.
Contrallum
Translúcida muntanya, d'alzines i de quars:
com submarina cova, l'obaga s'endormisca.
D'alades passa el núvol assolellat, espars,
com la medusa ingràvida que, per nedar, rellisca.
Brot de sàlvia
Em plau d'un brot de sàlvia, litúrgic, el perfum,
conjur suau dels morts.
Després al fogar el poso. I vaig seguint el fum
d'incinerar els records.
Eixia sovint a primera hora de la tarda del seu Mas Rusquelles, una casa solitària, però perfectament confortable i burgesa, semblant, si bé amb menor preocupació arquitectònica, a una casa de camp francesa de la segona meitat del dinou. Hi mena una avinguda d'acàcies quasi centenàries. La volten unes nogueres i l'alzinar gairebé toca la casa. Part de darrera d'aquesta, una vasta galeria de pedra moradenca, que ha escoltat els diàlegs de l'amistat d'en Carner i en Bofill tan importants en la poesia catalana, s'obre de cara al Montseny, de cara a la regió més feréstega i rocosa del massís de Matagalls. Del sot arriba la fressa de la Riera Major i la d'un molí mig amagat entre els verns, com en una balada germànica. Bruela una vaca. La muntanya és a tocar, és com un de més a la visita, ens intimida un poc.
Eixia el poeta de casa amb els seus, camí de la d'algun amic o parent, que s'afegiria al pietós romiatge. En arribar en un indret on sabia una mata de sàlvia, en collia un brot i se'l posava a la boca per no tenir, segons diu la tradició familiar, massa set a la pujada. Tots els seus havien estat fidels al mateix costum. La secular mata de sàlvia s'oferia generosament a tot passant, però en aquells moments s'estremia, potser sentint que n'arrencava un brot aquell que la faria immortal, aquell que donaria a la seva sentor la virtut de no esvair-se mai més. Heus-el ara, trescant corriol amunt del veïnat de les Paitides. La seva indumentària de muntanya, que tornava indefectiblement com tornen les estacions, vestit de fil rentat de nou, xalina blanca, capell de piqué, sabates de muntanya, i ulleres d'or que només duia en moments semblants, fot plegat pretenia amagar la seva condició de senyor natural del Montseny. Quelcom, però, de l'arcaisme solemne d'un rei traspuava sota aquells abillaments. D'un rei jovenívol i poeta, que volgués seguir, no conegut per ningú, a peu, com un joglar errant, per gaudir-ne amb una més amorosa intimitat, totes les seves terres. I a desgrat del vestit de fil, del capell de piqué i de la xalina amb què anava disfressat, endevinàvem el gòtic joglar en les cames primes i estilitzades com en un retaule, en les sabates de muntanya, que s'allargaven frec a frec d'acabar en puntes inversemblants de calçat medieval, i en el sarró que semblava a punt de tornar-se llaüt.
El mas El Noguer és una masia que arrossega una llarga tradició. Malgrat que l'actual edificació data del segle XIX hom la relaciona amb l'antic mas el Noguer, que probablement formava part dels 82 masos que existien a Viladrau pels volts de 1340, segons consta en els documents de l'època.
Tal com es pot llegir en els fragments dels dietaris de Manent, els arxius catalans es van protegir el 1938 a Viladrau, custodiats per Agustí Duran i Sanpere. Marià Manent va treballar regularment en l'ordenació de la part de l'arxiu que es va situar en El Noguer, feina per la qual rebia una remuneració oficial.
Mostrar indret17 octubre [1938]. Començo a treballar al Noguer, en l'ordenació dels arxius notarials de Figueres. Traslladem vells lligalls plens de pols dins aquell gran casal (amb parets pintades a la manera de les masies riques de la Plana de Vic, amb el vell rellotge de gran pèndol de llautó i de dring lent i agradable) mentre a muntanya s’atarda la boira.
20 abril [1938]. Sembla que les tropes de Franco han ocupat Viella, Salardú, Peníscola i Santa Magdalena. Txecoslovàquia ha reconegut l'Imperi italià i França ha demanat a Itàlia negociacions per al nomenament d'ambaixador a Roma. Daladier i Bonet aniran a Londres el 28: sembla que França s'adherirà a l'acord angle-italià. Diu que potser es concentraran a Viladrau tots els arxius de Catalunya.
Aquesta és la font amb més requesta de totes les del Montseny. Sempre a qualsevol hora i dia de l'any hi ha cua per anar-hi a buscar aigua. Les paitides, fades o dones d'aigua, li donen nom, d'aquí, potser la puresa de les seves aigües. Va ser cantada per Guerau de Liost en un excels sonet i Agustí Bartra (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) fa que una paitida canti una cançó en l'ascensió que Ahab, el mític mariner, fa al Cim (Turó) de l'Home cercant la seva redempció.
Mostrar indretLa font de les paitides
Entre les feixes esgraonades,
cada una d'elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades
com ansa llisa de pur cristall.
Ton marge dóna granada userda.
Les cueretes beuen de tu.
D'una pomera que ja s'esquerda
neda en tes aigües el fruit madur.
Quan les pageses tornen de missa
amb la caputxa plegada al braç,
tasten de l'aigua bellugadissa.
I quan reprenen, testes, el pas,
entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintars.
La cançó de la paitida
Baixo de l'aigua que canta
aferrada a cordes blanques,
salto els blaus graons de l'aigua
com els salta el peix de plata.
Filla i mare de les aigües,
sempre baixo, baixo, baixo.
Oh, canta el meu ventre i canta
el tremolor dels meus braços!
Qui puja, afamat d'alçària?
Sols desperto en la baixada.
Vull ésser embranzida clara
que morirà en aigua plana!
5 febrer [1938]. Aquests dies, al nostre veïnat de "les Paitides" (una dotzena de cases grises, aclofades entre els sembrats, amb olles blaves d'alfàbrega o d'herba de Sant
Segimon a la finestra) s'ha celebrat diverses vegades la gran festa rústica de l'hivern: la matança del porc. Hi conviden amics, parents, veïns, grans i xicalla. Beuen "barreja" (vi i anisat), mengen carquinyolis i tasten les primícies de la víctima: tanta carn trinxada, budells, sang damunt les taules i l'olor densa que se'n desprèn arriben a fer angúnia. Però els camperols mengen, bromegen, conten acudits, especialment critiquen les flaques femenines. En aquest ram de blasmes, el marit de la Carmeta és un dels més eminents, Bernat Metge rústic.
17 febrer [1938]. Ha tornat a nevar aquesta nit. Hi ha un pam i mig de neu, i els homes del veïnat de les Paitides han obert camí, amb pales cap al poble. Això sembla un paisatge canadenc: les cases arraulides en la neu, esborrada l'ondulació de les teulades, un serrell de glaç als ràfecs, una grisor densa, densa, al Pirineu i al Montseny. Surto una mica al migdia: el sol brilla i les alzines semblen feixugues de flor. Però cap a les cinc torna a nevar, i tot és blanc, gris, aturat...
El nom del casal ve de l'herbolari Bofill, rebesavi del poeta Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), que al segle XVIII, es convertí en un reputat botànic que es dedicà a la recol·lecció de plantes medicinals del Montseny. Va ser distingit pel rei Ferran VII amb la dignitat de "Boticario de Cámara de Su Majestad". Ca l'Herbolari, a la primera meitat del segle XX, va ser habitatge del crític i assagista Jaume Bofill i Ferro que hi congregà literats i personatges diversos. Especialment destacable és el sojorn que hi féu durant la Guerra Civil (1936-1939) de Marià Manent i la seva família, del qual sorgí el dietari El vel de Maia. Reproduïm tres poemes, els dos primers de Jaume Bofill i Ferro i Guerau de Liost cantant les excel·lències de l'indret, un el darrer de Marià Manent evocant una vivència molt emotiva amb la seva filla Maria, que es complementa amb un dels dos fragments del dietari que descriu la mateixa vivència, mentre l'altre fa referència a l'aspecte del l'excel·lent parc-jardí que envoltava la casa.
Mostrar indretVisita a «Ca l'Herbolari»
A mon cosí E. B. i B.
De vostra casa, bon amic
sempre me'n duc records galans;
lo més modern, lo més antic,
en ella es besen com germans.
Té «un no sé què» de poesia,
un agredolç original
que no es pot dir de pagesia,
ni de castell senyorial.
Potser l'aroma d'elegància
de vostres arbres forasters
s'ha barrejat amb la fragància
dels manats d'herbes remeiers
que en un racó del vell armari
tal volta resten oblidats,
per l'hàbil mà d'un herbolari
amb paciència destriats.
Jo he visitat les escultures
de vostra llar monumental,
ses enigmàtiques figures
de senzillés patriarcal.
He resseguit fins les alcoves,
les vidrieres empenyent,
i m'han donat sagrades noves
d'un altre temps i una altra gent.
En una d'elles, la padrina
com una llàntia s'hi extingí...
Encara hi flota la polsina
que sa mirada enterbolí...
Cercant records de la vellura,
d'un moble obriu los calaixets
i m'ensenyeu amb mà insegura
de vostra mare uns braçalets...
Obrint després una altra porta,
hem arribat al menjador
quines parets amb llum somorta
besa un artístic llantió.
D'una espaiosa i rica sala
m'heu regalat amb els tresors
com rei esplèndid que fa gala
de sos palaus encantadors...
De la vostra ànima d'artista
tot lo que us volta en rep l'encís...
¿Serà perxò que és a ma vista
vostra masia un paradís?
Tot és en ella d'un gust àtic,
d'un moderníssim gust antic
que tot lo d'ella ho fa simpàtic
com ho sou vós, mon bon amic.
Lo sortidor on les «paitides»
s'hi miren sempre amb ulls de son;
lo gran reixat on esculpides
hi ha mil fineses... a altre món,
a un món replè de goigs estranys,
el cor s'emporten, bon amic...
pugau fruir de tot molts anys!...
Tal com ho sento vos ho dic.
A la meva filla Maria quan tenia un any en temps de guerra
Se'ns acosten al ràfec les banques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.
Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.
Cap al tard hi ha molta boira al Montseny. Tradueixo -literalment- poemes de Goethe per aprendre l'alemany. Em fa molta il·lusió anar penetrant una llengua nova, barrejar gramàtica i poesia. S'ha fet fosc, i l'espelma brillava davant la finestra; s'ha esvaït el món dels arbres, dels ocells i dels núvols: només la gran tenebra enllà del vidre. He sentit com una estranya basarda. La Josefina, al menjador, adormia la nena, cantant-li una cançó antiga. Jo traduïa El rei dels verns. Tot d'una he pensat en la guerra. La cançó de bressol, la foscor a la finestra, l'opressió tràgica que vivim, m'han fet sentir el misteri, dolç i terrible alhora, de la vida -i de la mort.
5 març. Del llit estant veig els avets del parc, entre la boira. Em llevo i miro cap al fons, on l'avet de Noruega, mig esfumat, enllà del brancatge afuat de l'àlber i del brancatge complex i sinuós de la morera, sembla una misteriosa pagoda. De l'acàcia nua als avets salten dues mallerengues o primaveres -al meu país en diuen «estiveroles»-, amb un casc negre i una casaca verda guarnida de taquetes grogues, com un brodat d'or. He mirat de prop les poncelles de la glicina: són d'un delicadíssim color d'ametista, cobert de borrissol daurat.
En Jaume era alt, magre, escardalenc, amb un perfil semita, igual que el cognom. Tenia una calba elegant i a banda i banda els cabells s'estarrufaven sense estridència per donar-li un aire encara més intel·lectual. Vestia amb elegància moderada, capell, guants grisos i roba anglesa, si el pressupost ho permetia. Es movia amb parsimònia i era tímid i reservat fins al punt que semblava fins i tot distant. Només en l'àmbit de la tertúlia amical deixava la seva gravetat innata i s'obria en una rialla franca, sobretot després d'haver explicat una anècdota sucosa, però mai escatològica ni eròtica. Duia un bigoti una mica esclarissat, també blanc com el cabell, i traspuava una elegància senyorívola. En un saló el vèieu cerimoniós i atent, besava amb estil anglès la mà de les senyores i en qualsevol grup de la soirée literària o social els seus temes de conversa atreien els contertulians i fins i tot els passavolants perquè esdevenia un gran intel·lectual mondain.
El pare d'en Jaume —com l'anomenàvem familiarment a casa meva— era un burgès il·lustrat que el va posar en contacte amb la cultura. Bofill parlava amb una devoció immensa del seu pare, el qual estava molt orgullós del seu llinatge i en feia partícip el seu fill. En Jaume fou dissortadament el darrer d'una nissaga notable de farmacèutics el primer dels quals fou el seu rebesavi, que havia estat apotecari de cambra de Carles III. Havia comprat al segle XVIII una pairalia a Viladrau, anomenada després Ca l'Herbolari, i que el pare d'en Jaume va fer renovar arquitectònicament per Josep Puig i Cadafalch i hi donà un segell propi, amb estil modernista, però, com remarcava el mateix Bofill i Ferro, amb un aire pre-rafaelita. En realitat, el rebesavi volia la finca sobretot com a parc botànic i hi va dur plantes d'arreu d'Europa i fins i tot de Rússia.
Algú va escriure que Bofill podia ésser un personatge de Proust. No diria tant, però sí que tenia empelts proustians, ja que dominava la seva obra a fons i va escriure, el 1928, el primer assaig en català sobre l'autor que anava a «la recerca del temps perdut». Proust, llegit al costat del Dant, del qual se sabia de memòria Vita nuova, però amb un coneixement privilegiat de Rainer María Rilke sobre el qual a la immediata postguerra va publicar, en castellà, un prodigiós pròleg estudi. I no oblidéssim Goethe, el Faust del qual Bofill comentava ja el 1926 a Revista de Poesia. I encara les converses d'Eckermann amb Goethe, que Bofill va traduir fa uns quaranta anys i que només la tenacitat d'Àlex Susanna ha aconseguit fer-les publicar fa poc en una bella edició catalana.
A una font
Sota de la verdor sonora del brancatge,
i entre l'herba divina i el reposat ambient,
llisca i tremola el teu melodiós argent
i una pomera et dóna son perfumat ombratge.
Per tal que mantes voltes has reflectit la imatge;
de ma senyora, vull cantar d'un alt accent
que ets més que la llatina Blanchisia transparent
i que és més que Arethusa suau aquest paratge.
I quan la Primavera, de les Gràcies germana,
amb el seu dolç alè rejoveneix el món
i la neu en les cimes i dintre el cor se fon;
quan tornin els aimants per les selves florides,
puguin dir, senyalant tes aigües ennoblides:
—L'Amor féu immortal el nom d'eixa fontana!
20 novembre [1938]. Fa bastant de fred i el Canigó és tot blanc. Al matí des de la finestra de la meva cambra, veig les llums exquisides a les muntanyes. Vaig al poble i cobro 528,50 pessetes, liquidació final de les Versions de l'anglès (aquest llibre m'ha proporcionat un ingrés de 1.228,50 pessetes).
El meu cosí Figuerola diu que, a Barcelona, la gent que "pensa" preveu que la guerra s'acabarà aquest hivern. Sembla que no mobilitzaran més lleves. A la tarda la vídua Bofill i Mates em diu que em deixa encarregada la publicació de les cartes del seu marit, per a quan ella sigui morta. Jo li dic que hauria hagut de fer aquest encàrrec -que tant m'afalaga- a algú més jove que jo.
Esplanada molt propera a Ca l'Herbolari on antigament hi havia hagut sis avets de considerables dimensions. La família Manent hi passava moltes estones de lleure en el període en què va viure a Viladrau. La Roser Manent ens va comentar que tenia un record molt nítid de l'espai i dels jocs viscuts amb la seva família en aquell indret. L'espai surt repetidament al dietari relacionat amb un espai de lectura i un espai de treball de l'autor.
Mostrar indretAquell casal viladrauenc, al barri de les Paitides, que sembla que vol dir goja o dona d'aigua, servia de consol a Bofill i Ferro i hi somniava. Era el seu reialme. El recordo en plena guerra civil de 1936 passejant pel parc amb aquells solemnes i imposants arbres de mes de quinze metres, vells avets, cedres o sequoies, que en part havia plantat el seu pare. O podant fruiters en un dels racons de la finca. I sempre amb l'escalf dels masovers, en Jaume i l'Agneta, morts fa poc. O fent observacions sobre plantes remeieres o sobre els hàbits dels ocells. I pujant, malgrat que Bofill patia del cor, al capdamunt del seu territori (on no mancaven els horts a la part baixa) en un bosc que anomenava la Baga (l'Obaga) i on ell havia plantat els avui gairebé llegendaris Sis Avets, un dels quals va morir llampat, i que semblen centenaris. Bofill, que patia força per la minva de l'aigua de la font de Ca l'Herbolari, era el senyor d'aquell racó idíl·lic, d'aquella casa pairal on, com que tenia quatre pisos, havien estiuejat Carles Riba, Josep Obiols, Santiago Nadal i la família Panniker.
2 juny [1938]. Collim maduixes als castanyers de sota el Pujolar. El pastoret en porta un cistell, les nenes dels masovers porten un ram de tiges amb la fruita roja.
Fa una nit tan clara que sortim al camí dels Sis Avets. Quina celístia! Cassiopea es dibuixa entre els avets i el teix, l'estrella polar és damunt la teulada, la Via Làctia sembla una boira blanca sobre Puig de Sucre. Silenci de grills, d'estrelles, de sègol adormit.
Can Ganyota o can Mueca era el nom popular que rebia Cal Espriu o Cal Torre, per la forma, avanguardista però estranya, de construcció. Es tracta d'una casa modernista de quatre plantes, de l'arquitecter Josep Puig i Cadafalch, que el 1923 o 1924 va ser comprada pel pare de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) perquè es refés d'una gravíssima malaltia a la qual havia sucumbit la germana petita del poeta. Està presidida per una torratxa des de la qual es tenia una bona vista de la muntanya, i on Espriu passava hores i hores escrivint. D'aquí van sorgir Laia, totes les Petites proses blanques (de les quals en reproduïm dues), les quatre de La pluja i molts dels contes d'Aspectes. Van introduïdes per una breu crònica de la descoberta i dels lligams familiars amb Viladrau.
Mostrar indretLa finca tenia molt terreny, i el meu pare la va engrandir més, amb diverses i successives adquisicions. Hi havia de tot: jardins d'arbres i de flors, un pou profund que el meu pare va fer obrir al bell damunt d'una deu inesgotable, feixes de secà i regadiu, avets, cupressàcies, àlbers, vora un rec generós, fruiters, disperses nogueres i fins un regular conjunt de castanyers corpulents, vells, magnífics.
La meva mare, afeccionadíssima a les flors, sobretot a les roses, i entesa en elles, va fer plantar de mica en mica unes dues mil variants de rosers. Vàrem conservar la finca fins pel novembre de mil nou-cents quaranta.
Per a mi, procedent per totes les branques familiars de marina, Viladrau i el seu paisatge han estat "el camp el camp per excel·lència. Crec que l'havia arribat a resseguir i a conèixer pam a pam. Després de la venda, forçada per les conseqüències de la guerra civil, no he tornat mai més a Viladrau. Hi vaig ser tothora massa feliç.
Els avets
El qui venia de muntanya va dir:
- Que esparracats! Allí dalt, prou pugen valents.
Assenyalava. La taca negra, tou de boscam, al vessant, ran del cim. Forta. potent, trescadora com un ramat. I, amb tot, aclarida. Que ja sols els vells recorden la gruixa d'abans, d'aquells temps de l'últim llop, quan els avets senyorejaven, confiats i segurs, al lloc disputat ara pel faig. Els avets varen caure de mica en mica, sota la destral, per la gasiveria d'un amo bord. Ells, els augusts, els eterns, els inderrocables. La llavor, però, hi quedava, i la noble nissaga rebrota per damunt de les moltes rendes. I el vessant torna a negrejar i venç la blancor de la neu, a l'hivern. Els avets escampen el menyspreu del brancatge i pugen així, assotats per tots els vents, magnífics de solitud i de potència. I aquests, en canvi? Per què morien, aquests avets? Una vintena d'arbres, orgull del jardí. Havien crescut molt esvelts. L'alçada dominava ja la paret, el castanyer i el tell. L'ombra llambregava la calma de l'hort i es bolcava damunt les roses. I aquests gegants es morien. Es morien: a poc a poc, fulla a fulla, es morien. Ni l'aigua, ni els fems, ni la terra no els portaven guarició. S'anaven assecant, esgrogueint-se anyada darrera anyada, ara un, ara l'altre. Carcassa erma de verd, òrfena de nius, esclat d'estelles. El ferro de la mà armada no vulnerava ja la deixalla insensible. El til·ler humiliava l'avet, amb el reflex de la bellesa perduda.
Els avets prolongaven el sofriment davant la mirada. Feien la viu-viu, vells prematurs, invàlids, i tombaven el sol, esperant l'hora de la caiguda. Quin corc els rosegava? Era un virar inesperat d'una deu oculta? La raó, amb tot, no bastava. Algú va donar una versió complicada, a causa de l'altura:
-Són arbres d'alta muntanya. Aquest no és el seu nivell natural, i s'ofeguen.
Per què varen créixer tant, doncs? Per què no es morien de petits, durant la infantesa difícil? Havien vençut tants perills, i l'ull s'havia acostumat ja a contemplar-los triomfadors. Els avets eren senyal i fermança de continuïtat.
-Varen ser plantats per mi. Quan jo no hi sigui, aquests avets faran que se'm recordi.
Tristesa innecessària. Altres avets ocuparien el clot dels desapareguts i els renovarien. El meu pare, però, ja no hi seria. Uns avets. Generacions. Vida de l'home.
-Potser aquest no morirà. Potser aquest.
Cada any, l'esperança sempre falsa. Ai, que la malura no perdonava! I la casa, amagada abans sota la protecció dels arbres, mostrava ara al sol la nua duresa de la pedra. I tota la propietat esdevenia odiosa, per la mort dels avets.
- Que esparracats! Allí dalt, pugen prou valents. Es la saó.
És la saó? Teniu set, avets? Les vostres arrels furguen fondàries, en la recerca desesperada de la humitat? O és que enyoreu la fressa del vent, en companyia dels germans lliures? Correu, doncs. Encalceu-los amb un xiscle de vida. Que l'oratge fuetegi la vostra carn aspra, que el llamp cremi el tronc impassible, que l'aiguat descalci la soca immòbil i us emmeni al rial, cap al mar, en un llarg viatge. No morireu almenys sense motius, per ensopiment, perquè sí, com homes, com els pobres homes.
Boires a muntanya
Les campanes de les catedrals de la muntanya han proclamat avui l'alta processó de la boira. Les confraries han sortit, nombrosíssimes, incomptables, de les capelles dels gorgs i de les afraus i s'han arrenglerat, reunides, en la calma del cim de la carena. Disputen un moment per menuts entrebancs d'etiqueta i baixen després, ja ordenades, pel vessant, cap a la vall. El pas esborra el bosc, el ramat adormit, l'angúnia de la muntanya. La boira penitenciària deixa filagarses de vesta a les branques dels avets. L'avi obre la processó. El braç enlairava el Crist esgarrifós de la boira Les ànimes de les roses adoren el sant cos nu i s'ofereixen sense resistència a la complicació del ritu. Les vides del marge combreguen amb hòsties de pètals i espines, consagrades pels canonges capitulars de la basílica de la boira. Atxes invisibles socarrimen tota l'estesa de l'hort.
Com en altres pobles d'estiueig, a principis de segle XX, Viladrau experimentà un creixement en el nombre de visitants que passaven un dies al poble del Montseny durant les temporades de bon temps. Per això, el 1900, s'inaugurà l'Hostal de la Glòria, una fonda -ara hotel- enclavat en un paratge sobre el vessant d’una muntanya, a la zona residencial del carrer Torreventosa de Viladrau amb vistes al massís del Montseny. Ocupa una gran casa amb aires senyorials que recorda un càlid xalet de muntanya que proporcionava als turistes un espai bonic, acollidor i de tracte familiar, ideal per a les estades estiuenques que s'hi feien.
Eudald Formatgé, qui fou alcalde de Viladrau durant tres legislatures (1995-2007), explicava en una entrevista amb Albert Garrido (El País, 5 d'agost de 1998) que en les estades que Sagarra feia a Viladrau, escollia la fonda de Ca la Rita, on va ocupar una habitació, les parets de la qual omplí de versos eròtics que la Sra. Rita procurà emblanquinar ràpidament flagel·lada pel puritanisme de l'època. Segons Formatgé, a Ca la Rita hi treballava una minyona, Glòria, que s'establí pel seu compte fundant l'hostal que avui encara porta el seu nom.
No seria estrany, doncs, que les reminiscències de Sagarra a la fonda de Viladrau haguessin estat els fonaments subconscients del drama en vers L'Hostal de Glòria que Sagarra ubicà, finalment, a Ripoll.
Mostrar indretESCENA VI
Els mateixos i GLÒRIA.
GLÒRIA:
D'això se'n diu patir! Males monedes!
Que mal profit els facin! Quina gent!
dos lletugues, tres naps i quatre bledes,
tot a pes d'or! I encar no està contenta. (A Roser.)
Agafa'm el cistell! Què fas parada?
I tu, sant cares-tristes, que no et mous?
M'han tret la pell, m'han saquejada!
Saps a quant va mitja dotzena d'ous?
ANDREU:
Jo?...
GLÒRIA:
És clar, tu no saps res!... I aquestes boques!
I encara els ho faig car!
Volen pans de pessic, crispells i coques!
Quins lladres!... Ai, fill meu!... no he fet pas tard?
Què? No ha vingut ningú?... Veuràs, la Marta
ha tingut una mossa: re, un pollet...
Una gitana li tirà la carta,
va dir que fóra noi!... I l'esmolet...
Ah, l'esmolet, sabessis quina aranya!
M'ha fet sis ganivetes, el bandit...
a l'hora de pagar de poc m'escanya...
I aquests dels matalassos!... Els he dit,
els he cridat de tot, no hi ha manera!
No enllesteixen la feina, i jo esperant...
i encara van dient que l'hostalera
és capaç d'estafar l'Esperit Sant!
ANDREU:
Però reposa, sents?, seu i reposa;
quin belluguet de dona! quin patir!...
GLÒRIA:
Sí, sí, reposa... que en trauré gran cosa!
Vejam, com t'ho faries sense mi?
I no ets tu sol! Senyor, és tota la gresca.
Que la senyora Flora té un treball,
que en Santaló no sap el que s'empesca,
que si la ferradura del cavall,
que si el gos s'ha menjat una gallina,
que si la Francisqueta no està bé,
que mossèn Pau s'escanya amb una espina
i han posat sangoneres al barber.
Ja se sap a qui es crida, i s'atabala,
correu cuiteu! la Glòria se n'hi va
i sense ni un respir puja l'escala
i enfila't fins a dalt del campanar.
"És la Glòria, la Glòria..." i tu t'hi aboques
posant desfiles i posant pegats,
i després fes menjar per trenta boques,
serveix, resa el rosari i frega els plats!
(Fa un gran respir, perquè, naturalment,
ha dit tot això amb precipitació; s'assseu
còmodament, estarrufant les faldilles; es
mira el seu marit i la seva germana.)
GLÒRIA:
Ui, no em coneix ! Aquí? Reina divina!
faig una cuina per llepar-ne el plat,
i quan jo dic gallina, és tot gallina,
i quan donem conill, ni pèl de gat.
Aquí a les festes hi ha un arròs que mata,
i un queda satisfet amb el perfum!...
i la llet, i el cafè, i la xocolata?
el millor del millor del que es consum!
Ui, un hostal, i a aquest hostal, tot crida,
tot és picant com un paner de boll.
[...]
I gent? Demani! Vénen de vegades
mosses que van a França, amb pentinats,
per dar i per vendre, i fan unes bocades!
I matrimonis que no són casats,
i que parlen del rei i escuren ossos,
i que s'agafen amb la por del fred,
i jo, naturalment, faig els ulls grossos,
perquè tots, a la grana, hi tenim dret...
(Petita pausa i petit canvi)
I si un cop Ii piqués la mala lluna,
o es volgués fer passar el mal de queixal
potser li arribaria la fortuna
de trobar alguna cosa que s'ho val.
Perquè això dels jutjats, i el secretari,
i els papers, i les claus de la presó,
t'acaben cargolant I'os del rosari
i te'Is trobes després al païdor.
I aquí dintre, a la cuina, o a l'eixida,
topant un llaminer i un malcarat,
s'aprèn a tenir sempre el cor a mida
i tenir un pensament de caritat.
Roja de sol i de luxúria,
brega amb les tasques i els gormands
i multiplica, per més fúria,
ses renoueres mans.
Tot son cabell delata, enrere,
en trena vil recargolat,
l’estisoreig d’una crinera
de poltre domenyat.
Sota el gipó, desfet del tràfec,
divergentment salten els pits.
Del front convex, dessota el ràfec,
pengen dos ulls petits.
Com esverada vaca brava,
obre els badius de bat a bat,
però, macat son cos d’esclava,
no hi val l’esquerpedat.
De la passiva forma nua
brolla una anònima bavor
que en el vestit es perpetua,
cauteri torbador.
Així, quan passa carregada
amb un cabàs obert, curull,
deixa un alè de migdiada
o de paller remull.
El 1898 el Dr. Ramon Bofill i Gallés, un dels primers meteges estomatòlegs i dentistes d'Espanya, fou el promotor de la construcció de l'hotel Bofill a Viladrau per enviar-hi bona part de la seva clientela a refre-se de les seves malalties respiratòries i estomacals. La construcció de l'hotel la capitalitzà el mateix Bofill, i els seus amics, el Dr. Valentí Carulla (rector de la Universitat de Barcelona) i el Dr. Antoni Ariet (metge de Viladrau), i s'inaugurà el 8 d'agost de 1898, època en què només obria quatre mesos a l'any. L'arquitecte que s'encarregà de la construcció fou Josep Domènech i Estepà, autor també d'edificis emblemàtics com la Salle Bonanova i la seu de Catalana de Gas al Portal de l'Àngel. Comptava, inicialment, amb cinquanta dormitoris, i el 1910 s'amplià amb un annex a la part posterior de l'edifici.
L'hotel Bofill es convertí en l'epicentre dels estiuejants passa-volants però també acollia, a mode de centre social, els esdeveniments que organitzava l'entitat anomenada "Casino de l'Hotel Bofill", una societat orientada a l'entreteniment de la colònia d'estiuejants. L'hotel estava proveït de salons decorats de manera sumptuosa amb pintures, i on cada dia de l'estiu s'hi feia ball amb orquestra però també s'hi organitzaven sessions de cinema i teatre.
Mostrar indretA l’entrada de fosc arribàrem a Viladrau, i férem cap a l’Hotel, curull d’estiuejants, molts dels quals parlaven un castellà que no tenia res a veure amb l’autèntica parla de Cervantes. La nostra aparició fou causa d’esverament general. Sort de la presència de Mossèn Cinto, que si no, colrats del sol, mal vestits i empolsats com anàvem, ens haurien pres per uns descendents de la banda d’En Serrallonga que portessin un segrestat. Aquest era En Monegal, el qual, maldant i maleint, fou internat a l’hotel per dos dels nostre gairebé a pes de braços.
Pujàrem a les cambres, ens rentàrem i, als pocs minuts, ja refets, irrompérem enmig de la concurrència que ballava, convencérem el pinista que diecés el piano, s'hi assegué En pujulà, i tocà "Els Segadors", com qui diu a cops de puny. En voleu de protestes? Algunes mamàs s'esgargamellaven i ens tractaven de mal educats; però, a les senyoretes de la colònia, que poc abans ens menyspreaven, això els féu el cop, i començaren a transigir. La donna è mobile. La majoria de fadrins se'ns sumaren, i aquell sarau cursi va acabar amb un espetec de sardanes que era una glòria. En Busquets deia que estàvem refenerant Viladrau.
Els orígens de l'església de Sant Martí de Viladrau daten de l'any 908 tot i que la consagració es feu el 1086. Es tracta d'una església de tres naus, separades per grans arcs de mig punt sobre pilars de base octogonal. El presbiteri és pla. La façana principal és centrada per la portalada barroca (amb la data 1769), feta de carreus ben escairats (la resta de la façana és arrebossada) amb la imatge de Sant Martí. Sobre d'aquesta hi ha un òcul. La teulada és a dues aigües. Tota l'església, tant per dins com per fora està arrebossada de color blanc. Dins l'església, entrant a mà dreta, s'hi conserven dos arcs romànics, que podrien correspondre a un atri de l'antiga església romànica. Al costat esquerre de l'església s'hi alça un campanar, de base quadrangular, amb els cossos superiors de base vuitavada. Té finestres d'arc apuntat i és coronat per una teulada també de base vuitavada i amb molt pendent.
Mostrar indret11 març [1937]. Ahir una bona dona del veïnat explicava, tota trasbalsada, que una altra pagesa havia fet burla de l'Eucaristia davant seu, a l'església del poble, que ara serveix de magatzem de blat, arròs, patates ... "Semblava que el cor se'm desfeia. Veure que fan burla de coses que un hom estima tant!" l, textualment, afegia: "No fem burla de Déu, que tots som de Déu!" M'han contat que una altra dona del poble ha assegurat que no posaria els peus a l'església fins que hi sigui restablert el culte.
Fa molt vent, avui. Al vespre, plou. Els diaris parlen de la terrible lluita que hi ha als sectors de Guadalajara. Aquesta ofensiva començà el dia 7.